La santa sanitat

Per posar un poc de context, en la meva línia de pensament tracto de mantenir una mirada global desoccidentalizada. Això, no només passa per deseuropeitzar el pensament en els aspectes clàssics: raça, gènere, religió, etc. Un dels sistemes més ben integrats en el pensament occidentalocèntric és la medicina occidental, basada en el mètode científic de Bacon, Galilei, Descartes o Newton. Si ho pensem bé, pràcticament totes les decisions que prenem cercant la millora de l’estat de salut estan emmarcades en el sistema de coneixement científic d’Occident. Tot allò que no segueixi el mètode científic es considera «no vàlid». Estem segurs de deixar la nostra salut en mans d’un sistema de coneixement occidental? Confiem tant amb els professionals sanitaris que deixem el nostre cos a mercè de la seva pràctica?

La salut és un dels eixos de l’estat de benestar humà d’aquests temps. Mantenir un «bon estat de salut» sembla una condició imprescindible per sentir-nos bé i poder funcionar correctament i sense dolor. Els avenços en salut i sanitat són increïbles, però quin és l’objectiu rere això? Realment es tracta de garantir el benestar complet de les persones o serveix a altres interessos?

El sistema de salut occidental no és més que un sistema cultural centrat en el benestar físic de les persones però que no deixa de ser una part de la cultura occidental. De fer, una de les bases d’occident és la creació i expansió del mètode científic. Bé, el que vull dir és que solem naturalitzar el sistema sanitari occidental com quelcom total, bo i indubtable. Confiem en els metges i la medicina sense pensar i ens sotmetem a tractaments i injeccions de medicaments habitualment sense conèixer-ne els efectes secundaris. Això és una altra, des del pensament i els ritmes neoliberals d’occident s’ha rebutjat el malestar com a part de l’experiència de vida dels humans, la qual cosa provoca una allau d’ansietats a les consultes mèdiques per resoldre els dolors i els mals que impossibiliten els pacients ser «éssers funcionals». Perdó, éssers funcionals o peons del capitalisme?

D’altra banda, aquesta confiança cega que els pacients se suposa que hem de tenir respecte a la medicina, no crec que sigui tan fàcil de dur si el pacient resulta ser una dona o qualsevol categoria humana no home. Sabíeu que la mitjana de temps que es tarda en diagnosticar l’endometriosi és de 8 anys? Es tracta d’una malaltia femenina molt dolorosa i altament incapacitant que es deu a la proliferació de teixit de l’endometri fora de la seva cavitat (hi ha dones a qui han trobat teixit fins i tot a l’estómac). Sovint (per no dir sempre), com que s’expressa amb un dolor molt agut a la part baixa de l’abdomen, i habitualment durant el període menstrual, s’associa al «dolor normal» de la menstruació. Bé, parlar del reconeixement del dolor en pacients femenines donaria per molt, però us en podeu fer una idea...

Marta Allué, una antropòloga i infermera de Tarragona, en la seva magnífica i recomanadíssima autoetnografia, ‘Perder la piel’ (1996), explica el seu procés de recuperació després de sofrir cremades al vuitanta per cent del cos degut a un accident de trànsit. A més, ho fa des d’una mirada més holística, amb un toc antropològic. En un moment, quan es refereix al tracte amb el personal sanitari diu:

«Mis relaciones con los médicos han sido siempre un tanto peculiares, sobre todo con los hombres. [...] Establezco que me tratan con demasiada suficiencia y que equivocan el diagnóstico. [...] Las mujeres no acostumbran, al menos explícitamente, a hacer este tipo de valoraciones. No hablan condescendientemente, suelen escuchar más y dudan menos de tu respuesta a los tratamientos. Confían más en el enfermo». (página 83)

Escoltar més, dubtar de la resposta als tractaments i confiar en amb el malalt. Els tres eixos que trobo que s’haurien de millorar a la medicina. A veure si arribarem a entendre que el fet que el dolor d’una persona no tingui una justificació científica no vol dir que sigui menys real. El dolor sempre és real, encara que no hi hagi una recerca que ho avali. La medicina està en constant expansió i millora, per tant, és normal que no garanteixi solució a tots els problemes de salut humans. El dolor i el malestar poden expressar-se de mil i una maneres, però negar el dolor és la cosa més inhumana que podem fer entre nosaltres. Els metges no són déus de la medicina i el cos. Simplement l’han estudiat, com podríem fer-ho tots. Per això, com també adverteix Allué, hem d’anar alerta a deïficar el personal sanitari i la medicina perquè no és perfecta.