Ens agradarà o no ens agradarà però crec que és indiscutible que les tendències polítiques a les Illes Balears es mouen en funció dels partits estatals, en funció de l’eix dreta-esquerra definit a la política espanyola. Si el PSOE o el PP van per amunt o per avall a nivell estatal també hi aniran a les Balears. Si sorgeixen nous partits que es posen de moda a nivell estatal també s’hi posen a Balears, és el que va passar amb Podemos o amb Ciutadans. Per tant, en aquests moments a les Balears la sociologia política es mou en una translació de la política de blocs a nivell estatal al marc balear i aquesta és la raó bàsica que explica l’hegemonia PP-Vox. Aquesta regla general de seguidisme només té dos petits matisos.

Un primer matís és el caràcter una mica més conservador del votant balear sobre el conjunt estatal. És a dir, tradicionalment aquí es vota un poc més al PP del que es vota a nivell espanyol. Certament, aquest matís amb el temps ha anat perdent pes. Els anys vuitanta del segle passat era molt més accentuat del que ho és ara.

Un segon matís són els partits d’àmbit balear. Hi ha un percentatge de persones, no majoritari però si relativament significatiu (a les autonòmiques i municipals) que voten per partits que són estrictament de Mallorca o Menorca, Eivissa o Formentera o de les Illes Balears. En aquest grup hi hauria les persones que troben que políticament la prioritat és la defensa dels drets i interessos de les Balears, els que rebutgen la política de franquícia que suposen els partits estatals que, per definició, no poden dibuixar una resposta política tan específica a les necessitats d’aquesta terra, els que estan cansats de ser els que més pagam i manco rebem, els que volen que es respecti de bon de veres la nostra personalitat (llengua, cultura, tradicions)...

Aquest segon matís també té problemes per fer-se un lloc per molts de motius: l’hegemonia mediàtica en clau de política espanyola, el creixement poblacional, l’autoodi, les mancances pròpies, la dificultat de competir amb maquinàries de poder amb una potència de foc molt superior. I és des d’aquest punt de vista que es pot entendre o justificar que t’acabis instal·lant d’una manera o una altra dins la cosmovisió de blocs de la política espanyola. És un poc l’estratègia de Més amb Sumar. Si vols treure el cap has de colcar a l’ona de la política espanyola.

Així, la pregunta és si és una missió impossible generar una ona de política balear prou potent per ser alternativa o almanco tenir prou gruixa per moure una part del comportament polític d’aquestes illes nostres? Tots sabem que els catalans, els bascs, els canaris tenen partits que estan fora dels dos blocs de la política espanyola i que van a Madrid a defensar la seva terra i arribar a acords sigui la majoria d’un bloc o de l’altre. A les Balears damunt del paper molta gent hi combregaria, és bo d’entendre, a la realitat és complicadíssim.

El drama és que sense un espai polític balear simplement intentam frenar el ritme de la decadència. I és possible que la creació d’aquest espai sigui inviable i sigui una utopia irrealitzable, o que s’hagin d’esperar millors temps, si és que arriben. És possible. I per això me pareix totalment legítim ser possibilista i triar el mal menor. No ho crític. Però pens que renunciar a que la política giri entorn de les Balears enlloc de que tot giri al voltant de la franquícia de torn que domina el mercat espanyol és una espècie de reconeixement de la derrota inevitable i crec que no ens hem de resignar.