Aquest mes de novembre compliré 81 anys, si Déu ho vol. Jo encara segueixo les dites, sàvies i populars, de la meva padrina. Per a ella, tot passava si Déu volia. I jo penso com ella: si Déu no ho volgués, o no ho permetés, o fins i tot no ho provoqués, no passaria el que està passant. Passarien altres coses, però igualment serien les que Ell voldria. Tot el que passa, doncs, passa perquè Déu vol que passi.

Així que ara faré 81 anys perquè Déu vol, perquè Déu ho permet. De la mateixa manera que jo he estat escriptor tota la vida, i encara ho soc, perquè Déu, en la seva infinita persistència, ho ha volgut així. Em pregunto, de tant en tant, perquè ha insistint tant en aquest sentit. Ser escriptor és com ser qualsevol altra cosa. Però un escriptor, per ser-ho i per no defallir en el seu procés, ha d’estar permanentment al peu del canó. Un escriptor no pot badar. Un escriptor ho és les vint-i-quatre hores del dia. No deixa en cap moment de ser-ho. Aquesta ferma i perpètua dedicació a una activitat personal requereix una gran fidelitat i una sòlida perseverança. I una enorme fortalesa física i psicològica. El que més em crida l’atenció de tot el que dic és que aquest afany vocacional s’efectua sobre uns fonaments laborals i econòmics molt precaris. Em pregunto sovint per què Déu ho permet. I ja he dit abans que no només ho permet, sinó que ho vol, és a dir, ho mana. En general, la vida és una imposició divina. No la podem defugir. Hi medito molt sobre aquest aspecte de la meva existència: quina és la causa de que a mi m’hagi tocat fer aquesta tasca tan sacrificada d’escriptor a l’escenari de la meva biografia?

Un escriptor no té un salari fix, ni la seva és una ocupació professional més o menys estable. Un escriptor no té mai vacances. Un escriptor ha d’estar sense descans a disposició dels dictats de la seva inspiració i del seu instint creatiu. Un escriptor ha d’aprofitar les benediccions del seu talent personal a qualsevol hora del dia i de la nit. No és com un auxiliar administratiu ni com una secretària o una responsable d’un arxiu o d’una biblioteca. Un escriptor no té horari laboral. No ha de fitxar quan entra a l’oficina o a la fàbrica, perquè ja hi va fixar, i per a tota la vida, en el seu moment de néixer.

Un escriptor escriu. És obvi. Un escriptor crea. Crea relats, històries, drames, poemes i tragèdies. Inventa. Un escriptor ha de viure sempre amb les orelles dretes com les llebres. S’ha de mantenir alerta en tot moment, amb els ulls ben oberts per observar tot el que passa al seu redol físic i biològic. També ha d’interpretar el que veu i, sobretot, el que pensa. Un escriptor no deixa d’imaginar. Imagina personatges i situacions. Després ho ha de posar per escrit al paper o a l’ordinador. Ha de saber qui és qui dins els seus relats, com es diuen i quina feina fan. No es pot confondre de personatges, de ciutats ni de nacions. Ni de segle. Encara que tot això es compleix sempre que l’autor sàpiga de què escriu, sobre què escriu i, sobretot, si té alguna cosa a dir. Si l’autor coneix la història i el que vol dir d’ella, se’n sortirà sense gaires problemes. Si no és així, li convé més descansar i començar un relat nou. Escriure i no saber què és el seu problema principal, insoluble. Si sobre un determinat tema l’autor sap el que cal saber, en sortirà ben parat. Si no és així, no farà més que fer voltes al molí sense treure’n l’entrellat.

Aquest és un altre obstacle a superar: no podem escriure d’allò que no sabem, encara que només ho sapiguem mentalment i que no ho hàgim viscut. I no ho dic simplement per fer-se entendre ell mateix, sinó per a entendre’ns a nosaltres mateixos. Sí, perquè en el fons, tots els escriptors, encara que en certa manera vulguin transcendir, escriuen per a ells mateixos. Escrivim per dir-nos coses, per contar-nos històries, per prendre consciència d’elles. És cert que, un cop escrit el que hem escrit, si ens agrada, també ens agradarà que d’altres ho llegeixin i en gaudeixin emocional i intel·lectualment. Però això ja va més enllà dels límits creatius. Aquí caldria parlar d’interpretacions, i les interpretacions formen ja part de la lectura, més que de la creació en si mateixa.

Una de les situacions més ingrates en les quals es troba un escriptor és que vol publicar el que escriu. S’hi sent obligat. Aquesta és la més gran injustícia natural a la que s’ha d’enfrontar. Publicar! Publicar és mil vegades més difícil que escriure. Com més gran em faig, més em pregunto: per què punyetes he de publicar els meus escrits? Tinc una necessitat imperiosa de fer públic allò que escric. No hi ha dret! No hi ha dret, crido sol davant els meus papers. Que no és suficient que escrigui? Per què necessito publicar? No puc deixar de fer-ho, com no puc deixar de respirar. Bé, podria renunciar a la publicació, igual que podria renunciar a la respiració. Però dins mi sento, com em recordaria la meva padrina vella, que això no és el que Déu vol de mi. No ho vol. Així com Déu vol coses, també n’hi ha algunes que no les vol.

Endevinar el que Déu vol o no vol sí que em porta a situacions absolutament incòmodes! Però jo ho resolc de manera molt ràpida i senzilla: m’encomano a la intuïció i a l’espontaneïtat. No soc un escriptor que pateixi gaire quan escric. Però també és cert que hi ha dies en els que no puc escriure res a se’n endret. Em perdo. Pateixo. Les mans em suen i tinc fortes migranyes. Sort que no em passa sovint, però quan em passa resulta molt mal de pair. Fins que em deixo anar i procuro canviar l’escriure pel viure. Al cap i a la fi, viure també és important. No tant com escriure, però s’hi acosta. El que més m’ajuda a escriure, i per la mateixa causa a viure, és posar-me a llegir. Tot menys restar bloquejat i plorant amb la cara entre les mans, desesperat perquè han marxat la inspiració i les idees. Horrible!

Aleshores, perquè segueixo fent buratxos, gargots, sobre el paper dia rere dia i any rere any? Per què escric? Per què no ho deixo? Escric i segueixo escrivint cada dia i a cada hora perquè no he trobat res que em diverteixi més. No hi ha cap altra activitat emocional que m’ho faci passar tan bé com l’escriptura. Com la creació poètica, dramàtica o aforística: literària. Crear. Escriure. Llegir, pensar, imaginar i escriure. Crear, en general, i escriure en particular, és la forma més juganera de viure. Ja sé, per la meva edat i perquè ho sé, que viure jugant requereix pobresa, sacrifici, esforç i rigor, però si el que volem és passar-nos-ho bé a la vida, a alguns ens és necessari fer-ho. Perquè jo, l’escriptor, no faig res més que jugar amb les paraules, les quals són les millors eines per crear i per viure aquesta celebració eterna del pensament i del Logos.

L’Escriure. El Crear. El Joc. La suma de tot això em fa feliç. No seria un home raonable si ho deixés de fer.