No hi ha dubte: L’habitatge és el principal problema social, i és un problema gravíssim. L’absència de polítiques públiques radicals d’habitatge -sí, cal radicalitat en aquest assumpte- a favor dels sectors no expressament rics o molts rics és un factor determinant d’augment de les desigualtats, de descohesió social, de marginalització de cada cop més amplis sectors de la nostra societat, i, de retruc, d’empobriment (de renda disponible, estalvis, expectatives de millora vital...) d’una bona part de la població.

Les causes de tot plegat són, certament, múltiples. Ara bé, n’hi ha una de fonamental i que el mainstream polític, econòmic, i acadèmic s’entossudeix en no reconèixer: La crisi del 2008 (amb un fortíssim component especulatiu immobiliari en el seu origen) tingué una sortida brutalment injusta, i, tornam-hi, torna-hi, especulativa. És a dir, amb una part de la societat empobrida per la usura bancària (estafa de les hipoteques) i per les mesures d’austeritat, i una altra part enriquida a conseqüència de la turistificació que es va impulsar i de l’auge de l’economia digital, qualificada inicialment «d’economia col·laborativa» com a excusa per a la seva no regulació. Aquesta sortida de l’anomenada «Gran Recessió» va tenir dos efectes directíssimament relacionats amb l’habitatge: i) Moltes famílies van ser, per mor de l’estafa de les hipoteques, desnonades de les seves cases (el sistema en lloc d’oferir una «segona oportunitat» per fer efectiu un dret fonamental, allò que fa és oferir una segona estafa), i ara no els basta el salari per pagar un lloguer. ii) La suposada economia col·laborativa ha esdevingut en peça imprescindible per a l'expansió del lloguer turístic. Aquesta bulímia d’airbnbficació té provades conseqüències sobre els preus dels lloguers per a residents (vegeu a tall d’exemple aquest article).

Altres causes especialment rellevants -i que han convertit en un impossible la compra d’una casa a la majoria de la gent, a la que no viu en el luxe o el luxe superlatiu- són: que l'habitatge ha pujat molt més que els salaris (a les Illes Balears en el període 2015 -2023 els salaris s’han incrementat un 27% i el preu de l’habitatge un 63%); que les compres d’habitatges per part d'estrangers no residents representen gairebé el triple que abans de la bombolla immobiliària prèvia a la Gran Recessió (a casa nostra el 2007 aquestes adquisicions representaven a tot estirar un 7% del total, ara ja són gairebé el 25%); o l’escandalós percentatge d’habitatges buits sobre el total del parc d’infraestructures d'habitatge (el 16,2% pel que fa a les Illes Balears).

N'hi ha més de causes d’aquesta conversió del dret a un habitatge digne en un autèntic xuclador de renda de les classes subalternes precaritzades a favor del «sindicat dels grans rendistes especulatius», i, alhora, en un dissolvent de quelcom semblant a una certa cohesió de l’anomenada classe mitjana a causa de l’efecte divisiu entre qui ha gaudit d'herència i qui no, entre rendistes i llogateres. Però, en qualsevol cas, ni les subjectives inseguretats de les persones propietàries, ni les sensacions d’ocupacions ho són causes rellevants del problema. L'existència d’impagaments, retards, i preocupacions per les propietats llogades tenen la mateixa antiguitat que l’origen del lloguer, és a dir, que l’antiga Roma. Per tant, ni el programa «Lloguer segur», ni molt manco les ideològiques oficines antiocupació de PPVox no solucionaran res.

Sense autoorganització i mobilització de la classe llogatera precària no hi ha res a fer. Podem esperar asseguts si pensam que la solució vindrà únicament per la via institucional o caritativa. Cal, idò, pensar seriosament en l'organització d’una vaga de llogateres. Que les persones llogateres facin vaga no vol dir que no paguin lloguer. Sense entrar ara en tecnicismes ni legalismes, del que es tracta és de fer col·lectivament una autoreducció del preu del lloguer. Altrament dit, pagar una quantitat justa que permeti a la persona llogatera viure i no que la dictadura del mercat especulatiu sigui un no viure.

De precedents de vagues de lloguers n’hi ha molts. A tall d’exemple, les d’Argentina (1927), Escòcia (1915), Gran Bretanya (1970), Canadà (2017 i 2018), o la que fan ara centenars de llogateres a alguns barris madrilenys. Tanmateix, a parer meu, de la que més aprenentatges podem adquirir per incorporar a la «caixa d'eines» per fer front a la situació actual és de la Vaga de Lloguers de Barcelona de 1931. Clar que és possible desafiar al sistema tot recordant que «el dret de vaga s'aconsegueix fent vagues; el dret de reunió, reunint-se; el dret d'associació, associant-se; i tots aquests atributs de la llibertat és únicament l'acció de masses la que pot acabar imposant-los». Marcelino Camacho, dixi.