Les dades de l'article enllaçat no són coherents amb les conclusions que n'extreu, especialment per llocs amb molt de lloguer turístic. De fet, a les taules es veu clarament com l'increment de preus d'habitatge és quasi el mateix pertot, malgrat diferències enormes en les ràtios habitatges/hotels que aporta. Una altra dada que podeu consultar és com s'han incrementat els preus dels habitatges als diferents estats europeus, i veureu com els darrers anys l'estat espanyol no ha fet prop a ser dels que han vist els increments més grossos. La diferència, pel que fa a accés a l'habitatge és, efectivament, el que el senyor Borràs diu després: el desequilibri entre evolució de preus i evolució de salaris. Vull fer especial esment a la taula de municipis, on ni tan sols apareix Palma, que és dels llocs on més clara és l'emergència d'habitatge, i és que a Palma el lloguer turístic és baixíssim, prohibit de fa anys en plurifamiliars, una competència nul·la, doncs, per a les classes treballadores, que difícilment aspiren a un dels entorn de 600 habitatges unifamiliars amb llicència turística a Palma (l'INE va dir ja fa mesos que n'hi devia haver uns 400 més d'il·legals). Una xifra ridícula si tenim en compte que Palma compta amb unes 50.000 places hoteleres (i creixent), sovint amb personal d'importació (com el sector serveis destinat tant als turistes com als treballadors mateixos que van arribant), que òbviament necessiten casa on viure. I és que aquí rau la qüestió de l'emergència d'habitatge: l'augment poblacional. Palma tenia uns 300.000 habitants l'any 1996 i ara en té uns 450.000. Hi hauria d'haver uns 30.000-40.000 pisos de lloguer turístic a Palma per exercir la mateixa demanda d'habitatge que aquest increment poblacional. 1000 a 30-40 mil, aquesta és la proporció d'efecte en l'emergència d'habitatge d'una i altra cosa, i aquest creixement demogràfic és constant. És per posar les coses en perspectiva. Evidentment, cap activitat no pot ser bona o dolenta de forma taxativa, sinó que depèn de la regulació que se'n potenciïn els efectes positius i se'n redueixin o pal·liïn les externalitats negatives. El que és obvi, i ningú no ha estat capaç d'argumentar-hi en contra, és que, amb aquesta evolució demogràfica, ningú que sigui contrari a la massificació pot estar d'acord amb abaratir el país com a mesura per lluitar contra l'emergència d'habitatge. I és que fa molt de temps que comprovam que les Illes no són compartiments estancs, que si fas blocs de pisos a Calvià a preu subvencionat, el que passarà és que els hotelers podran créixer sense haver de pagar un sou digne als calvianers perquè ompliran aquests pisos de treballadors importats. Així que tota mesura s'ha de fer amb una finalitat clara i valorant totes les possibles conseqüències. El lloguer turístic ha permès que moltíssimes famílies, amb les crisis (les puntuals i les cròniques) no hagin hagut de vendre la segona residència, i hagin quedat així en possessió de mallorquins. Les famílies preferirien gaudir del xalet, o poder-hi ficar sons fills, abans que llogar-lo (de la forma que sigui), però és millor que hi posin turistes que van i venen i en conservin la propietat, que no que les cases de Mallorca serveixin perquè el procés massificador continuï sense aturador en benefici d'uns cacics locals sense escrúpols i d'una metròpoli capficada a diluir tota cultura diferent a la seva. Quan tinguem la política lingüística d'Andorra, que posi com a mínim una barrera als al·lèrgics a la cultura pròpia i posi en valor, per tant, els ciutadans illencs; i quan els treballadors disposin o creïn sindicats reals, que vetllin pels seus interessos, i no aquests ccoo i ugt que cada vegada dissimulen menys que són una eina en mans del sistema pervers que ens massifica i precaritza, abaratir Balears podrà servir per quelcom de bo; mentrestant, només serveix per accelerar la massificació, precarització, destrucció i etnocidi que patim.
Per mostra, tots podeu anar a grups de facebook destinats a oferir i demanar habitatge a Mall0rca (o altres illes), i veureu com hi ha un tràfec constant de sol·licituds de pisos i habitacions, amb les queixes constants de preus i dificultat de trobar on viure a Palma i rodalia. Quasi tot són nous residents amb sous precaris, que només aporten riquesa als empresaris que els han dut, amb sous subvencionats, i que exerceixen nova pressió sobre l'oferta i els preus dels habitatges que necessiten justament els que tenen més dificultats per arribar a final de mes. A Eivissa ja s'ha anat frenant el creixement demogràfic i és simplement perquè ja no hi troben casa. Ara bé, si hi fan 1000 habitatges barats, la seva població pujarà automàticament per omplir-los i la crisi d'habitatge continuarà, però amb més massificació, més territori consumit, més saturació de serveis i espais, més precarietat, i la cultura pròpia més minoritària (encara més).