La tragèdia de València a tots ens deixa colpits i tots ens solidaritzam amb les víctimes. És evident que en aquests moments el primer i prioritari és ajudar als damnificats i intentar, en la mesura que es pugui, recuperar la normalitat el més ràpidament possible.
Dit això és obvi que tota aquesta tragèdia té implicacions polítiques evidents. Tots assistim a l’espectacle lamentable d’instrumentalització partidista. És impresentable com es planteja el debat i diu molt de quina política tenim. I vagi per endavant que tenim la política que els ciutadans han volgut amb el seu dret a sufragi actiu i passiu. Perquè la política que tenim, al contrari de les tempestes, és una decisió plenament humana i social, si uns polítics no agraden a la nostra mà està canviar-los o fer alguna cosa diferent.
En aquest desgavell a veure qui es lleva ses culpes i a veure si podem convèncer que les culpes són del rival, convindria posar ordre, respecte i sensatesa, encara que a alguns no els hi convé. I el primer que s’hauria de fer, pens jo, és distingir entre la gestió de les aigües i la gestió de les emergències.
Un àmbit del debat és per què ha passat aquesta enorme desgràcia. I aquí és on hi ha temes com el de l’eliminació de les presses, o el bon manteniment dels llits dels rius i torrents, o la realització de desviaments o canalitzacions adequades, o l’autorització d’edificar en llocs inundables. Per no xerrar del canvi climàtic. Són temes complexos amb inversions de tramitació i execució de termini molt llarg. Tenint en compte que tant a nivell de govern central com a nivell de govern valencià tant el PP com el PSOE han governat en els darrers deu anys, intentar fer veure que això només és culpa d’uns és bastant absurd.
Un altra àmbit del debat és el de la gestió de l’emergència. És a dir, la reacció per intentar minimitzar els danys. En aquest àmbit és inapel·lable que la Generalitat Valenciana va errar greument en relació als avisos, tancament d’instal·lacions públiques com les escoles i intentar minvar els moviments. Es va endarrerir un grapat d’hores a decretar l’alerta. I aquesta dada és fonamental per molt que es vulgui embullar la troca. Un altre tema són els recursos per a la reparació (bombers, policia, protecció civil, exèrcit...), aquí molta gent es gira cap el govern central. I, sobretot, la bruneta mediàtica madrilenya es posa les mans al cap sobre el paper secundari del que en diuen l’Estat.
I un es demana: per aquesta genteta la Generalitat què és? Pareix que a la M-30 no existeix l’article 137 de la Constitució que diu que l’Estat s’organitza territorialment en municipis, en províncies, i (atenció!) comunitats autònomes. Tampoc existeix l’article 152 de la Constitució que estableix que el President de la comunitat autònoma és el representant ordinari de l’estat en aquella. Seria criticable que el Govern central tengui una actitud passiva i no ofereixi recursos i mitjans davant una tragèdia, és evident que els principis de col·laboració i coordinació són fonamentals, ara bé, que l’emergència sigui liderada pel president autonòmic no vol dir ni que l’estat no hi intervengui ni vol dir que sigui pitjor gestionada. A cap banda està escrit que una emergència dirigida per un ministre serà més diligentment gestionada que si ho fa un president autonòmic, en el benentès que els dos ho poden fer molt bé o ho poden fer fatal.
El problema polític de fons és que tot s’utilitza per l’atac partidista. Si el president espanyol o el líder de l’oposició o qualsevol altre dirigent fan una visita al lloc és «postureo» insultant, si no hi van és un menyspreu i falta d’empatia. Facin el que facin els contraris ho criticaran perquè del que es tracta és de destruir, i aquesta dinàmica de terra cremada és la que validen eleccions darrera eleccions els ciutadans sobirans.
