El català, com qualsevol llengua, té mecanismes per indicar a qui pertany una cosa o per expressar una relació entre dos elements, uns mecanismes entre els quals hi ha els possessius. En català tenim possessius àtons (ma, ta, sa, mon, ton, son i els plurals d’aquestes formes) i possessius tònics (com meu, teva o nostre). A diferència del que passa en altres llengües, en català fem un ús molt limitat dels possessius àtons, que reservem només per a relacions familiars (ma mare, mon germà) i per a expressions com en ma vida. En canvi, solem recórrer als possessius tònics, normalment acompanyats d’article, per especificar la propietat o pertinença d’un objecte a algú (el nostre cotxe) o per indicar la relació d’una persona amb un esdeveniment (el teu discurs), especialment quan la relació de possessió no és òbvia.
Amb tot, sovint es tendeix a abusar dels possessius en casos en què, pel context, ja queda clar a qui pertany un objecte o entre quins elements es produeix la relació, és a dir, es tendeix a utilitzar possessius que no aporten cap informació addicional. És el que passa quan, per exemple, algú diu que duu el seu cotxe al taller: sense el possessiu el missatge no canviaria i, per tant, podria dir simplement que duu el cotxe al taller.
En aquest sentit, en català tendim a evitar els possessius si la relació que s’estableix entre els elements és evident, i especialment quan fan referència a parts del cos o objectes personals. Per tant, en un teatre, s’exigeix als espectadors que apaguin els mòbils (i no *els seus mòbils) i, després d’una conferència, es demana que, si algú té preguntes, alci la mà (i no *la seva mà). De la mateixa manera, davant de situacions inesperades o injustes ens posem les mans al cap (i no *posem les mans al nostre cap) i, si tenim fills, sovint ens toca rentar-los els cabells (i no *rentar els seus cabells).
Tampoc són recomanables els possessius que tenen un valor equivalent al de l’objecte del nom. Per tant, no direm que el secretari ens va enviar l’acta *per a la seva aprovació ni tampoc que, en el cas d’un edifici concret, la seva construcció va ser molt cara. En tots aquests casos, el que s’aconsella és recórrer als pronoms febles, si és possible, o bé a verbs (direm, doncs, que ens va enviar l’acta perquè l’aprovéssim o bé que, en el cas de l’edifici, construir-lo va ser molt car).
Això no vol dir que no puguem recórrer als possessius si és necessari. Així, en oracions com No coneixia Ruth Kircher però la seva conferència em va semblar molt interessant és preferible fer servir un possessiu que no pas una construcció com ara la conferència *d’aquesta (en què l’ús del demostratiu sense nom explícit no és adequat), i el mateix passa en casos com Cal donar importància a l’aprenentatge dels alumnes i també al seu benestar (i no *al benestar d’aquests).
És important, doncs, no abusar dels possessius, però això no vol dir que n’hàgim de prescindir completament en català. Si permeten indicar que alguna cosa pertany a algú, o bé indiquen una relació de subjecte respecte a l’acció del nom, llavors sí que són admissibles. Si
teniu més dubtes sobre aquest tema o preguntes sobre altres qüestions lingüístiques, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem al més aviat possible.
Elga Cremades (UIB, GALMIC)
2 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Molt interessant. I cert: ja és hora de canviar la forma de pensar i de parlar de "la llengua" sense necessitat d'aclarir que és la nostra i catalana. O "el país", "la nació", "el Regne" (de Mallorca), "un dels Principats" (Catalunya, Andorra i Girona), i fins i tot la independència que és vàlida i unilateral malgrat que alguns insistiren en tornar a donar autoritat a Madrid i seure's amb Sánchez i els seus emisaris, reconeixent capacitat de perdonar suposats delictes. No cal reiterar el que som si hi creguem. Ara el fenòmen és el contrari: una minoria insisteix i està obssessinada a repetir que som Espanya, tot i que com a fill de castellans us dic que només volen penjar-se medalles pegant quatre crits i sortint a la tele i xarxes socials. Com a broma, i balearico, si el Reial Mallorca no és família meva, gràcies a Déu, el seu estadi és "El seu moix" i no "Son moix".
Article molt útil pels que escrivim en aquesta llengua i cada dia ho volem fer millor.