«Avisau quan arribeu a casa»

Més d’una vegada he haguda de sortir a camí a la meva companya de pis, la qual m’ha cridada atemorida perquè creia que un home la seguia. Ens sentim cohibides dins el bus per la mirada fixa de qualque home que creu que és al sofà mirant un espectacle televisiu. Jo ja hi solc treure les claus, perquè la gent pensi que visc a prop, amb el mòbil a mà i un ritme constant i segur, fent-me la forta interiorment. Després, toca anar a la recerca de faroles, fet que es converteix en un repte. Hi ha llocs sense il·luminar o amb faroles tapades per les branques dels arbres. Aquesta és una de les múltiples evidències que l’urbanisme està dissenyat a partir de les necessitats dels homes. Jo, per exemple, cada dia creu la carretera de la universitat per evitar passar pel túnel que la travessa. Just hi he passada un pic mai i vaig decidir que seria el darrer: vaig tenir la impressió que protagonitzava una pel·lícula de por. Per evitar tornar-ho a passar malament, preferesc el perill dels cotxes.

Ma mare, quan era petita, m’advertí que quan tengués l’edat del meu germà, hi hauria coses que no em deixaria fer pel fet de ser una dona. Tot i que ell pugui sentir, en certs moments, inseguretat pels carrers—a vegades, inevitable, perquè el món és així de cruel—, no sentirà mai que és un objectiu fràgil i desprotegit just per mor del seu sexe. No haurà de demanar que qualcú l’acompanyi a casa o haver de quedar a dormir a ca qualcú per aquest motiu. No haurà d’enviar la ubicació a amistats seves i respirar profundament mentre resi per arribar prest a casa. A l’inrevés, ell haurà de ser qui acompanyi amigues seves a casa.

Necessitam un urbanisme feminista amb espais que ens garanteixin seguretat. Per art de màgia no aconseguirem evaporar la maldat humana ni recompondre el món. Fins fa poc feia l’error de pensar que les persones som bones per naturalesa, però la realitat m’ha fet obrir els ulls. Per aquest motiu, hem de reclamar que els espais s’adaptin a les nostres necessitats vitals i que almanco no empitjorin la situació inherent del patriarcat. No exigim viatjar totes soles a fora, sinó simplement poder caminar amb seguretat pel nostres carrers, sense haver d’enviar el missatge «he arribada».