A les Illes Balears s’ha xerrat de diversificació econòmica i de no tenir tots els ous al paner del turisme des de fa decennis. Hi ha tones de discursos i articles dedicats a posar en evidència que el monoconreu no és el camí adequat i que juntament amb la indústria de visitants hi hauria d’haver altres sectors productius forts en aquesta terra. Sobre aquesta idea diria que hi ha un consens bastant generalitzat perquè és racionalment el més lògic.
Ara que tant es parla del tema de la massificació turística i que s’ha creat una comissió per desviar el tema, i així no haver de prendre decisions que normalment seran incòmodes, és evident que l’ombra de la diversificació hi compareix com aquell elefant enmig de la sala que ningú vol veure.
Recentment el Consell Econòmic i Social (CES) ha presentat un informe en que constata que de l’any 2018 ençà el monoconreu turístic ha guanyat pes a les Balears, el sectors serveis és ara major en detriment de la diversificació econòmica. Això diu el CES, i altres fonts ho corroboren. Puc imaginar com se li queda el cos a l’esquerra balear quan després de vuit anys de govern i de moltes hores de retòrica sobre el canvi de model i blablabla el resultat és que depenem més del turisme que abans. El fracàs dels governs dits de progrés és una evidència. Com han fracassat els governs d’altre signe que també apostaven per incrementar la diversificació. I certament que hi ha projectes d’èxit i que algunes coses s’han fet bé, però el balanç general no ofereix molta discussió. Els casos puntuals, que hi són, no poden amagar o tapar la tendència de fons.
Sempre he pensat que en aquest petit país enmig de la mar volem fer una reconversió gairebé sense cost i a preu de patató, i això crec que és un dels grans motius del fracàs constant en aquesta matèria. Els miracles a Lourdes. Quan els poders públics volen influir i reorientar una tendència molt potent del mercat això no es pot fer amb tres canvis normatius, quatre consignes, cinc subvencions i un enfilall magre de petites inversions.
En diversificació mostram els peus per moltes raons. Entre d’altres raons perquè no tenim resol de bon de veres els sobrecosts de la insularitat i perquè tenim unes administracions amb poca capacitat financera i tributària. I sense això és molt difícil teixir una estratègia sòlida i de llarg recorregut. I que consti que en menor mesura aquest és un problema que també té Espanya i fins i tot Europa, per això el famós informe Dragui aposta per una inversió colossal de doblers públics per intentar que el vell continent recuperi competitivitat i avantguarda. Les transformacions requereixen esforços i compromisos, no només bones intencions.
Les Balears són i ha de continuar essent una potència turística. Que el turisme no és perfecte ni innocu, és ben cert. Que seria desitjable que el pes del turisme fos menor i hi hagués altres pols d’activitat, és una obvietat que gairebé tothom comparteix. Fixar objectius inassolibles és per ventura una de les maneres més beneites de fracassar i de generar frustració. Per això crec que hi ha un relat en determinats sectors socials que no està ben enfocat: dir que el turisme ens empobreix és una equivocació, dir que s’han de combatre els excessos (no només els alcohòlics) i els efectes negatius del turisme és un encert. Xerrar de canvi de model i no fer una aposta de veres amb una estratègia ben vestida, consensuada, finançada i amb un calendari realista és embullar fil. I en diversificació, realment i en general, el que hem fet és embullar fil que és una manera una mica sofisticada de fracassar.
