Senyor Jaime Martínez, batle de Palma

M’adreç a vostè per expressar-li el meu punt de vista sobre el recent agermanament entre Palma i Perpinyà. Per començar li volia expressar, com a ciutadà, que em congratul del ressò mediàtic que va tenir l’acte institucional d’homenatge al rei Sanç/Sanxo de Mallorca i d’agermanament entre les dues ciutats, Perpinyà i Palma (esdevinguda Palma de Mallorca a la carta aprovada per a l’ocasió).

A partir d’aquí, però, crec, per ofici, poder manifestar que ni la descripció dels motius que han validat l’acte ni l’entusiasme amb què s’ha fet no poden ésser assumibles per la ciutadania. De fet, el resultat de la iniciativa no ha tengut una bona recepció entre una fracció percentual important de professionals del gremi historiogràfic. Uns professionals que, de fet, gairebé han estat absents en ̶ diguem-ne ̶ tot el procés constitutiu de l’agermanament. La paradoxa (celebrar esdeveniments històrics prescindint de la veu autoritzada dels historiadors) és gloriosa però explicable: es tractava de fer una commemoració d’acord amb una determinada voluntat. D’entrada, aquesta manera de procedir transmet a la societat una idea d’inanitat del nostre ofici, òbviament inacceptable.

Això explica que la commemoració no començàs bé. Amb antelació a l’acte es va difondre a través de la premsa, per part d’una veu suposadament autoritzada, una informació relacionada amb l’efemèride no ja tendenciosa sinó del tot falsa, una mentida. Perquè es va dir, sense por al ridícul, que el Rosselló era Occitània i el rei Sanxo un distingit occità més. De la qual cosa cal deduir que la llengua parlada era l’occità, etcètera. (Un vídeo posterior, més o menys institucional i en castellà, reitera la ximpleria). No és així: el Rosselló des dels seus orígens fins al tractat dels Pirineus de 1659, quan va ésser segregat de Catalunya, era una part més de l’esfera política catalana, la qual comprenia, segons afirmava Jaume I el 1244, de Salses al Cinca. Cent anys després Pere el Cerimoniós no ho podia deixar més clar: «Com Rosselló tots temps sia estat dins les limitacions del Principat de Cathalunya, et axí diuen les leys et constitucions de la pàtria, ço és, que Cathalunya és de Montsó a Salses inclusive». En fi, sobre la qüestió dels límits històrics de Catalunya hi ha molta bibliografia, es veu que inauditament desconeguda per qui tan xalestament assigna el Rosselló a Occitània. La fal·laç proposició, però, com he apuntat fa un moment, té una raó d’ésser. Una vegada més assistim a un episodi d’ocultació sistemàtica del vincle català de la història de Mallorca per part dels qui voldrien que la història fos una altra diferent de la que és. Dels qui voldrien, en definitiva, des del present canviar el passat. I és que al final resultarà que els mallorquins, per tal de no tenir res a veure amb Catalunya, arribarem a ser descendents de l’Atlàntida. Estupefacció és poc per definir la sensació generada dins el conglomerat historiogràfic per unes afirmacions pensades per ocasionar ofuscació i alterar l’exercici de la raó.

Senyor batle, la carta signada pels dos ajuntaments presenta problemes narratius. Quan es fa referència als «vínculos históricos heredados de los Reyes de Mallorca», això exclou el període que va des de la conquesta de 1229 a la creació de la Corona de Mallorca el 1276? Perquè se sobreentén que els reis de Mallorca al·ludits són els tres de l’època privativa (Jaume II, Sanxo i Jaume III). Si no, ho varen ésser (reis de Mallorca i comtes del Rosselló) tots els altres: l’anterior, Jaume I, i tots els posteriors, fins a 1659. El detall no és insignificant, a no ser que trivialitzem, una altra vegada, la història, perquè deixa de banda segles de relacions. Començant per les dècades posteriors a 1229 d’intensa arribada de pobladors rossellonesos, els quals deixaren la seva empremta al regne, en primer lloc a través dels llinatges toponímics de molts dels colons, com Rosselló mateix, Vallespir, Cerdà o Cerdó (que signifiquen de la Cerdanya), Perpinyà, etcètera. Només interessa allò que va passar en temps dels reis mallorquins? La resta no compta? Tot s’ha de reduir a set dècades d’una història que, tanmateix, no va acabar bé?

D’altra banda, Perpinyà, al document signat, està escrit de dues maneres, cap de les quals s’adiu a la forma que corresponia al temps del rei Sanç. Quina incongruència! A més, a la forma castellana li falta l’accent preceptiu d’una paraula aguda acabada en «n». Com també li falten els corresponents accents als dos llinatges del senyor batle de Palma. Marededéu! Un document tan solemne que no aprovaria ni el graduat escolar. Tot plegat sembla precipitació i poca traça, històrica, literària i lingüística.

D’altra banda, senyor batle, segons el relat de la premsa, la part estrictament municipalista de l’acte (la més important) es va fer exclusivament en castellà i en francès, sense una sola referència a la llengua pròpia dels dos territoris, que és el català. Justament l’element que més ens uneix. En tot cas el despropòsit és coherent amb el que afirma la carta, que parla de refermar els lligams culturals, educatius, econòmics, esportius i cívics. Però omet el vincle lingüístic, sens dubte el més transcendent i, encara avui, el més fàcilment perceptible. Ja sabem que d’acord amb la ideologia del partit del senyor batle de Perpinyà i del seu equivalent espanyol, si fos possible, la llengua catalana seria esborrada del mapa. Però també pensen això, senyor batle, vostè i els regidors i regidores de l’equip de govern d’aquest Ajuntament? No puc, o no ho vull creure, però tristament han actuat com si fos així.

Molts conciutadans ens hem sentit profundament decebuts, senyor batle, perquè s’ha perdut l’oportunitat de donar a conèixer i reivindicar que l’idioma que es parlava i es parla a les parts insular i continental de la Corona de Mallorca és el mateix a un costat i l’altre del mar, la nostra dolça, bella i estimada llengua catalana. És conegut l’episodi de Francesc Aragó, el científic originari d’Estagell, al costat de Perpinyà, el qual el 1808 es trobava a Mallorca i, segons el relat popular, va salvar la vida perquè, parlant en català a uns enfurismats mallorquins que l’acusavaven d’espia napoleònic, va poder despistar uns perseguidors que esperaven trobar-se amb un «francès». Idò això: una llengua que era la mateixa i és un dels signes d’identitat més permanents d’ambdós territoris ha estat omesa sense contemplacions. Què hauria dit el rei Sanç si hagués vist el despropòsit? Segur que s’hauria remogut enfurismat dins la tomba. Perquè el problema no és el negacionisme de la unitat de la llengua, que només prediquen grups suburbials (per cert, el prediquen i no el practiquen perquè després només fan ús del castellà). El veritable problema és la seva invisibilització. I l’acte de Perpinyà n’ha estat una mostra clamorosa.

En conclusió, senyor batle, no puc deixar de banda tots aquests aspectes, no precisament menors, d’un acte tan solemne perquè l’orientació general que li ha estat donada ha conduït a serioses imperfeccions que potser el públic, fins i tot alguns entesos, han tengut dificultat per discernir i organitzar la seva recepció crítica.

Moltes gràcies.

Gabriel Ensenyat Pujol

Catedràtic de la UIB