Diuen els experts que la política és relat. Així, el relat acaba determinant i configurant les polítiques que es fan i es faran. No és necessari posar de manifest la importància que té el turisme a les Illes Balears. Li vaig sentir dir a en Damià Pons que la conquesta del rei Jaume I i el boom turístic són els dos fets més importants dels darrers nou segles a Mallorca. La importància és evident.

Essent el turisme un fet tan rellevant per Balears és lògic i normal que hagi donat lloc a múltiples debats i polèmiques. La seva sostenibilitat, no morir d’èxit i la massificació són elements consubstancials a molts d’aquests debats.

Realment no crec que ningú negui que el turisme, com tota activitat feta a l’engròs, presenta avantatges i inconvenients. Això que els entesos en diuen externalitats negatives. El problema és la mesura de les coses. Tots som turistes, perquè viatjar s’ha convertit en una activitat irrenunciable per una bona part de la ciutadania dels països econòmicament potents, i per això aconseguir que aquesta activitat no ho acabi devorant tot i que no acabi essent una cosa contraproduent contra ella mateixa és cabdal.

A les Balears, tot i que s’ha intentat posar seny, la cosa ens ha fuit de les mans i s’ha desbordat. Es diu que amb les coses de menjar no es juga i hi ha una bona part de la nostra societat que quan es posa el tema damunt la taula arrufa el nas i no ho veu clar. I no és el mateix, i més en un tema sensible, compartir un relat consistent en considerar el turisme un mal que ens empobreix i per això s’ha de decréixer, que compartir un relat que considera el turisme la gran font de riquesa del país que s’ha de proporcionar a les nostres circumstàncies i capacitats i per això s’ha de modular el creixement reduint places sobrants. Per ventura el resultat pràctic pot ser equivalent però el relat és substancialment diferent i, en conseqüència, el suport social també pot ser distint. I el suport social és imprescindible perquè hagi continuïtat a les polítiques públiques, i si no hi ha continuïtat xerrar de canvi de model o de transformació del model és perdre el temps i la llavor. Un repte tan ambiciós no es pot assolir sense un suport ample i de llarg recorregut.

És bo i positiu que el debat de l’excés turístic es faci i cobri protagonisme. Ens hem passat de frenada i s’ha de redreçar la situació. Està bé que el nou govern mantengui l’aposta de l’anterior per exemple amb l’eliminació d’establiments obsolets via compra pública i conversió del solar en usos públics. O que mantengui l’ecotaxa. O la reducció de les bosses de places. O el combat a l’oferta il·legal. O el manteniment del límit als creuers. O la circularitat. O els excessos. O el suport al producte local. Però tot això s’ha demostrat insuficient, no n’hi ha prou perquè el resultat pràctic és que la tendència a la massificació continua, per tant, s’ha d’anar més enllà. I s’ha de fer sense comprometre o fer malbé tota aquella part del teixit productiu que funciona adequadament i s’ha conservar. Minvar quantitat no pot significar, per exemple, deixar d’avançar en qualitat. Perquè el relat no hauria de ser dificultar el funcionament del motor, o congelar-ho, sinó dimensionar-lo i fer-lo més eficient amb manco consum. Caminar, en la bona direcció, no quedar aturats...

I per anar més enllà sigui a través del canvi d’ús amb amortització de places, sigui exigint un percentatge de reduccions de places en cas d’intercanvi o sigui a través d’altres moltes vies, per anar més enllà pens que seria bo construir un relat que miràs en positiu aquesta procés i no ho miràs des de la criminalització o una certa fòbia a la principal indústria del país. Fixar bé el relat és més rellevant del que es tendeix a pensar i pot ser una bona part de l’èxit o el fracàs de tot plegat.