Sembla com si el temps no hagués passat. Quan vivíem una certa normalitat, quan la unitat de la llengua no es posava en dubte, surt de dins les coves de la ignorància una altra vegada, una guarda de gent sense cap tipus de formació, com si de tertulians de xous d’impacte es tractàs, que basant-se en escrits de personatges que no tenien ni idea de filologia, varen fer les seves elucubracions sense cap estudi científic ni lingüístic, que varen voler destacar en el seu moment i ara donen ales als ignorants d’extrema dreta. Abans m’he equivocat, no han sortit de dins les coves on estaven vivint a la seva manera, han sortit perquè el rei dels espanyols ha tret el cap per allà i els ha dedicat una de les seves rialles que no diuen res, els ha donat la mà i els ha dit que deixassin de fer estudis davall terra, que tenien raó i que no importava si les lleis actuals no els la donaven, que ell com a cap de l’Estat els la donava, i que la seva «qademy» forçosament havia de poder igualar-se a la Real Academia de la Lengua Española, que ells tenien una «qedemy» de la «guenga bálêà». I que a partir d’ara haurien de veure com introduïen dins l’escola aquesta «guengo». Així que, el rei ha fet molts d’amics aquí i a la resta de Països Catalans. Les universitats de tot el món que tenen clar quina és la nostra llengua, i els lingüistes també universals es fan creus de veure i pensar com és possible que un rei no democràtic pot tenir tan poc seny i tan pocs coneixements. I més, quan se li ha demanat i no ho ha fet… que rectificàs la seva equivocada i il·legal actuació. Existeixen altres temes dels quals podem parlar. I això és el que faré.
Crec que va ser el primer de maig que va morir la gran periodista espanyola Victoria Prego. Tots els diaris i la classe política se’n varen fer ressò. Les alabances varen ser tan elevades que la varen posar pels niguls, i no sé si els que ho feien tenien clar quina havia estat la seva actuació respecte del problema que tenia Espanya amb Catalunya, especialment en temps del president Mariano Rajoy. Jo, amb ajuda d’ El Nacional.cat li retré un senzill homenatge, per si de cas queda alguna persona dels nostres que hagi recordat des d’enfora les actuacions de Victoria Prego, que sí que és veritat que va ser molt famosa en el seu temps, que va ser precisament el de la transició. Aquesta periodista que va arribar a ser presidenta de l’Associació de la Premsa de Madrid, com va tractar el problema català? Doncs vos recordaré paraules textuals que deia a una tertúlia a la cadena COPE: «Cal actuar amb força. El 155 és poca cosa», afirmava.
Segons ella, «ens estam jugant moltíssim en això. Espanya quedarà destrossada. Cal guanyar com sigui. A la transició vàrem ser molt tebis. Molt innocents. Ens l'han jugada. Cal guanyar-los. Em fa por el govern que no actua amb força. Cal guanyar aquesta batalla. No ens pot passar pel cap perdre».
«Sense Catalunya, Espanya desapareixerà. I amb una Catalunya d'esquenes s'acaba tot», deia. Per això, sostenia que el govern de Mariano Rajoy havia d'actuar amb més intensitat que mai davant dels independentistes, aplicant la força «amb duresa». «Cal actuar amb força. El 155 és poca cosa. Cal prendre la policia. Avui dia, som tan moderns que no podem aplicar la força. La força cal aplicar-la. Amb duresa», va repetir.
A més, Prego va advocar per una reforma de la Constitució en sentit contrari a les demandes dels independentistes. «Cal reformar la Constitució per parar-los per sempre. Això és cíclic. Cal parar-los», va exclamar. Aquesta és la periodista que ens ha deixat per a sempre i que els espanyols han homenatjat amb molta raó. Però nosaltres no podem fer-ho, no hem de voler oblidar que va fer molt de mal a l’independentisme i va ser una de les persones que va donar ales a Rajoy perquè actuàs contra Catalunya. A més, queda clar el per què no volen que s’indpenditzi. Creuen que no podran sobreviure. Sembla que la barca espanyola no naufraga gràcies a Catalunya, que és la terra on hi ha bons remers que condueixen la barca espanyola cap a bon port. Som nosaltres els que estam adormits i no ens volem adonar que els problemes espanyols no són els nostres i que tampoc no tenim l’obligació nosaltres d’haver de resoldre’ls.
