'Jauría' és una obra teatral amb un objectiu clar i evident, contar la veritat del procés judicial de la Manada. Les interpretacions me varen parèixer genials. La escenografia molt ben aconseguida, usant la posada en escena d’una manera intuïtiva, on l’espectador es fica dins de l'obra per diferents recursos estilístics: veus en off, renou i ambient de festa creada pels propis intèrprets i en moltes ocasions fetes amb el seu propi cos i veu, fent ús de part de l'attrezzo o inclús els diferents accents i veus que usen per a entendre millor com és cada personatge. L’únic recurs que no trob adient en tota l’obra és un recurs lumínic, on en alguna ocasió s’encenen totes les llums del pati de butaques durant algunes parts del judici. En aquest cas, jo l’únic que trobava és una ruptura de la quarta paret, i de sobte, veia el públic, el teatre i molt de moviment, en lloc de seguir dins de la narrativa. No obstant, me pareix una funció teatral necessària i molt recomanable, on els seus punts forts són el format del seu gènere teatral i les actuacions.

Com a espectador, podria situar-me com una simple persona que va al teatre pensant i seguint la trama que ens dona l’obra. Podria haver tingut la conversa amb Quim Àvila des d’una perspectiva de promoció, però, en el camí cap a l’auditori, parlant amb un amic del que anàvem a veure, me venien moltíssimes reflexions meta-artístiques de 'Jauría'. Primer, què deu pensar la víctima d’aquesta obra? I els assetjadors? I els advocats? I les famílies d’aquests? Com he dit abans, trob necessària aquesta obra, però què implica en el món real? A partir d’aquí, me varen venir encara més preguntes. Què hem de fer amb l’assetjament sexual en la indústria cinematogràfica? No en els casos més obvis, més bé on la línia és més difusa. Per aquest motiu, vaig recordar el cas de Carlos Vermut.

El dia 26 de gener es va publicar a 'El País' un reportatge d’investigació periodístic, realitzat pels periodistes Gregorio Belinchón, Ana Marcos i Elena Reina, amb el títol ‘Tres mujeres acusan al director de cine Carlos Vermut de violencia sexual’. Aquell mateix dia es feia la Gala dels premis Feroz, creats per l’associació d’informadors cinematogràfics d’Espanya l’any 2014, on es premien les millors produccions audiovisuals de l’Estat, tant en sèries com en pel·lícules. Uns dies més tard, el cas torna als mitjans, el dia 30 de gener, Berta Prieto, autora de la sèrie produïda per Filmin anomenada ‘Autodefensa’, va publicar un text d’opinió sobre tot el cas de Vermut, anomenat ‘Actes col·lectius’, donant la seva visió sobre com dintre de la indústria n’hi han casos, es sap, però no surten, no és fan públics. Ambdós articles són molt rellevants i realment durs sobre la violència de gènere dintre de la indústria.

Per tant, podem tenir una postura molt clara davant del cas de la Manada, però com estava sent ser part del món del cinema amb aquest gran elefant dins. Me feia especial interès tractar aquest tema durant la conversa. Quan vaig començar a parlar amb en Quim de tot allò que s’havia mogut a partir d’aquest reportatge periodístic, que per cert va ser un treball de quasi un any per a tenir-ho tot fermat i publicar-ho, em va comentar el següent: «Ja no només dintre de la interpretació, tota la societat és dintre d'un sistema corrupte, en molts aspectes. I el que s'està fent és una revisió dels comportaments que hem normalitzat durant moltes dècades, ja sigui amb nosaltres o de la gent que ens ha precedit, i crec que ara està havent una revisió dels comportaments, comportaments que fins ara es normalitzaven. El problema és aquest, que de vegades no...no hi ha una condició perquè el que estava passant era algo fosc, era algo normal. I aquí és el que jo crec que està havent un canvi de paradigma, que s'està començant a posar el focus en comportaments que no hem de tolerar».

Me va parèixer interessant conèixer què opinava ell de si era un cas aïllat o existien d’altres com es podia interpretar del text de na Berta Prieto, on es diu que s’estaven tapant, amagant o en definitiva no es feien públics i el o els agressors seguien ben tranquils. Per tant, li vaig demanar i ell va respondre: «Segur, sempre. Sempre hi ha casos que no arriben a la llum, ja sigui perquè hi ha uns pactes previs o ja sigui perquè les persones que voldrien parlar-ne no se senten capacitades o tenen por de fer-ho, sempre. En aquest sentit crec que va molt bé que estiguin havent a poc a poc persones que van destapant casos perquè això motiva que tot el sector o totes les persones, fins i tot fora del sector, puguin fer una denúncia formal si és que ho creuen necessari i si és que els ajuden al seu procés personal».

En aquest cas, me va parèixer una bona forma d’entrar en aquest assumpte, però estic convençut que les preguntes més difícils, i hi ha moltes que no tenc gaire clar quina és la meva opinió, són aquelles relatives sobre què hem de fer amb les obres d’artistes que han estat assenyalats els seus autors, ja sigui de manera judicial, de manera periodística o qualsevol altre tipus d’assetjament sexual (o no). És a dir, com hem d’actuar amb els films de Carlos Vermut? Hem de deixar de veure'ls? Deuen estar en plataformes públiques? I en privades? Tots els casos són iguals? És el mateix allò que està passant en la indústria amb el cas Vermut que el que està passant als Estats Units amb Woody Allen o amb Roman Polanski?

Tenc moltíssims de dubtes, i cada cas és diferent. Però, en tots aquests casos, la línia sobre com hem d’actuar com a consumidors d’art és realment difusa. Per exemple, RTVEPlay va decidir llevar de la seva plataforma el film ‘Magical Girl’ (2014) de Vermut, que és a Filmin, però ja no hi és a la plataforma de la cadena pública, tot i que encara tenia llicència per a tenir-la. En Quim va mostrar la seva opinió (entenc que també plena de dubtes): «Crec que és complex el tractament precisament de com separar l'obra de l'artista, però sí que crec que moltes vegades és veritat que la persona que lidera aquell projecte en concret, podria ser en Carlos com podria ser qualsevol altra persona, però crec que hi ha un equip de persones al darrere que també han fet un esforç perquè aquella pel·lícula surti endavant. Per tant, fins i tot, hi ha vegades que són dirigides per persones que no les han escrit i se'ns fa difícil discernir entre la figura del director i el de la resta del equip. Crec que és important que siguem capaços de veure el mapa en una escala una mica més gran per poder entendre que al darrere hi ha moltes altres persones involucrades. No només la persona que ara en aquest cas està sent repudiada o investigada».

És cert que en una pel·lícula hi participen desenes de persones, és cert que és complicat posar una mesura concreta, perquè és tan complex aquest debat que sempre hi haurà injustícies, hi ha tantes variables per a decidir, que es torna gairebé impossible. També, és cert que el context és rellevant, Woody Allen ha dirigit i estrenat la seva darrera pel·lícula a França i s’ha estrenat arreu d’Europa, però no en els Estats Units. No està clar si durant aquest any s’acabarà estrenant. No obstant, aquest 7 de febrer es va publicar en The Hollywood Reporter, un link pirata per a poder veure el darrer film, ‘Coup de chance’ (2023, a Movistar+ o llogant-la a Filmin) i s’explicava en aquella notícia que s’estaven fent projeccions a bars i a pisos de manera clandestina. L’anterior film de Woody Allen, ‘Rifkin’s Festival’ (2020), tampoc es va arribar a estrenar als EUA. En canvi, a Europa segueix sent un director reconegut i amb èxit comercial. Seria molt extens entrar a explicar el cas de Woody Allen, de igual manera que tampoc ho he fet en el cas de Vermut. Però, com a espectadors individuals i com a societat, no hi ha una resposta clara, i un dels motius és que ja coneixem artistes que admiram i que sabem que varen ser assetjadors. La llista és llarga, són exemple d’això Picasso, John Lennon o Neruda, entre moltíssims altres.

Separar obra i artista és complex, és evident que els valors actuals ens diuen que majoritàriament la població està en contra d’aquests comportaments, però aquest consens no sempre ha estat així. Això tampoc justifica el fet, però sí ens dona la necessitat de conèixer millor qui són els nostres referents culturals i si, per molt bon artista que sigui algú, cal simplificar aquella vida en, únicament, la seva obra, mantenint així l’status quo o explorar qui era aquella persona, i llavors, no només explicar la seva obra sinó també el seu privilegi i l’abús d’aquest.