En aquest món ens passem la vida fent retxes dins l’aigua. Genèticament ho tenim tot per ser la millor cosa que podem ser. La naturalesa ens regala tots els materials per ser feliços. Però la nostra cultura mal aplicada ho esguerra tot. No fem servir de manera adequada les nostres eines més importants i, sobretot, més essencials. Ens passem la vida perdent-la. Malauradament, la nostra conducta equivocada consisteix en fer retxes dins l’aigua. Anem acumulant molts ismes a la nostra pràctica vital quotidiana sense parar esment que només un és indispensable i fonamental: l’humanisme. Siguem humans, i tota la resta ho tindrem per constitució i provinença. La vida ens ha proveït del més principal. Tota la resta ho tenim de manera pròpia i natural. Desenvolupem les nostres potències i delectem-nos amb elles.

Tan seduït com estic per la creativitat, ara penso que aquesta consisteix en dilatar el que nosaltres som. Som creatius per naturalesa, però naixem creats, i aquesta és la realitat que ens posa al món. Estem capacitats per crear, però la gran creació ja ens ve donada. Els que ens pertoca a nosaltres és no oblidar que som com som i qui som. Aquesta és la millor manera de generar la creativitat que se’ns regala: aplicar-la a la nostra vida de cada dia i fer-la fructificar. A la meva edat tots els meus moviments, tan físics com intel·lectuals, s’han anat automatitzant. Ara, quan començo una lectura, i sovint ja abans de començar-la, sé que la faig per passar-m’ho bé. Què de bé que m’ho passaré llegint o rellegint aquest llibre, penso sense pensar-m’ho. No cal preparar-me pel gaudi: és espontani. D’aquesta manera, sempre, la lectura esdevé un gaudi. És com quan canvio de marxa o quan freno o embrago en la conducció d’un cotxe. Sé què faig sense necessitat de programar res. Fa tants anys que ho faig, que tot sorgeix automàticament. Amb el Nou Testament em passa això més que amb cap altre llibre. Me’l sé de memòria, igual que camino, condueixo i dormo de memòria. Ho faig en un estat de total relaxament emocional. No pateixo en absolut. A la vida cal aprendre’ns així la vida: de memòria en el bon sentit. Viure bé i alegrament sense gens d’esforç físic ni intel·lectual. Així ho feia Jesús, i així volia transmetre-ho als seus deixebles i seguidors.

Som el que vivim, més que no vivim el que som. Però també les dues coses alhora. Si som, vivim; si vivim, som. Per assolir aquest comportament lúdic i feliç no podem jugar ni un sol moment a la defensiva. Ho hem de fer amb tota naturalesa, fent que l’aire i l’espai ens envoltin. Sense estretors. Sense temors. Sense cap por ni una. Quan jo aprenia d’anar en bicicleta, queia cada dos per tres. Fins que vaig agafar confiança en tot el que m’envoltava. Quan no ho feia, no avançava ni una passa: només feia retxes dins l’aigua. Mon pare em vigilava i em corregia. Fins que vaig aconseguir l’equilibri necessari i conduir la bicicleta amb total simplicitat. De la mateixa manera he aconseguit arribar a la vellesa amb la mateixa ciència i relaxació. Ja fa anys que visc de memòria. Ja fa anys que he deixat de fer retxes dins l’aigua.

No diré que els llibres m’ho han ensenyat tot i que els llibres m’ho han simplificat i possibilitat tot, però gairebé ha estat així. El percentatge que la literatura ha omplert la meva vida és molt elevat. Podeu visitar la meva biblioteca, que és la vostra, i us sentireu a casa. En aquest petit racó de món hi trobareu els millors amics que es poden trobar en aquest planeta Terra que ocupa un insignificant espai físic que ocupa dins tot l’Univers. El que dic moltes vegades i el que en penso moltes més: una veritable meravella del nostre potencial humà creatiu.

Gràcies, Literatura. Penso que jo no podria viure sense el misteri i les sorpreses que em depara el fet quotidià, però és i ha estat la Literatura la que me les ha ajudat a digerir. La vida, aquesta és la veritat, és una caixa de misteris i de sorpreses, i del que es tracta, és d’acceptar-les. Ens resulta impossible rebutjar-les. Així és la nostra naturalesa, la nostra substància corpòria i espiritual. Som éssers humans de vida humana. Així de senzill. Tot el que no s’adapta a aquesta realitat natural ens provoca neguit i malestar. Desassossec, com molt bé va expressar-ho Fernando Pessoa. Siguem, doncs, éssers humans, allò que som, i no ens preocupem de ser una altra cosa. El Nou Testament fa això: ens mostra què és i com és un ésser humà, i ho fa a través d’un personatge tan paradigmàtic com és Jesús de Natzaret. Els nostres misteris i les nostres sorpreses ens conformen com a persones. Acceptem-los, doncs. O adaptem-nos-en. Jesús de Natzaret ens n’ensenya el camí a través de la seva veritat i la seva vida que, en el fons, no és altra cosa que el nostre camí, la nostra veritat i la nostra vida. No ens compliquem tant, idò, la nostra natural existència. És evident que Jesús de Natzaret és el més gran paradigma de la naturalesa humana. També és evident que els quatre evangelis són els relats més meravellosos de tota la Literatura Universal. Son quatre relats meravellosos perquè es limiten a dir-nos, amb el llenguatge senzill dels seus autors, que tots nosaltres som lliures de ser qui som. Una altra evidència. Ben mirat, no podem ser res que ja no siguem. Fent-nos conscients. Ser conscients del que som i no voler ser una cosa diferent ens porta a la veritable ataràxia grecoromana oriental i occidental: la benaurança perfecta. Jesús de Natzaret ens ho adverteix: sou així. Sou com jo. Som fills del Pare. Us dic la veritat: creeu-me. Confieu amb mi.

Son molts els homes i moltes les dones que han cregut i que creuen. Jo no puc dubtar que tants i tants homes il·lustres contemporanis, que en tot moment i a tota hora arreu del món estan celebrant cada dia el memorial de la vida de Jesús, no ho facin de bona fe. Que tants i tants homes hagin aixecat i segueixin aixecant tants temples i tantes catedrals al centre de tots els pobles i totes les ciutats dels cinc continents en honor de Jesús de Natzaret, i que ells, sense cap pretensió ni fals afalagament es vesteixin d’or i de púrpura per donar-li les gràcies. Això m’omple d’alegre perplexitat i em transporta al món màgic que ell ens va mostrar a la muntanyà del Tabor. La ingenuïtat té un límit, i no crec que aquest límit siguin les altes torres de les esglésies ni el repic de les seves campanes.

He citat abans Fernando Pessoa, un altre convidat il·lustre de la nostra excelsa biblioteca. Com Jesús de Natzaret, un mag del pensament i de les paraules. Màgia i poesia. Tot plegat ho acompanyem amb les notes oníriques del Concert Soirèe, de Nino Rota. Podem demanar res més a la vida? Fernando Pessoa arriba sempre a la biblioteca amb les seves petites ulleres de lector empedreït i comença a parlar amb tots nosaltres. Més que a parlar, a xiuxiuejar. Quins xiuxiuejos més enfalagadors, els seus! Les guspires sobrevolen tots els prestatges de casa meva. Un dels seus heterònims, Alberto Caeiro, ens recita el seu millor poema on ens comunica que Josep, el pare de Jesús, no era el seu pare. Bellíssim! En una altra ocasió, i de primera mà, Fernando Pessoa ens diu que l’origen de la nostra consciència és diví. Cal portar, simplement, la creu de la nostra existència, per diluir les retxes dins l’aigua que no deixem mai de dibuixar.