L’esperit infinit

Un dels passatges més emblemàtics dels evangelis és el de la Transfiguració. Què passa al cim del Mont Tabor? Allí té lloc la realitat de l’ésser humà etern. De la dona i de l’home actuals i de sempre. Cal transfigurar-nos per ser qui som. No es tracta de ser o no ser, sinó senzillament de ser. Cal que siguem per viure la nostra autèntica realitat. Només som quan ens transfigurem. Jesús ho va exemplificar amb tot l’esplendor de la seva i de la nostra existència. La transfiguració transcendeix la matèria. La transfiguració ens indica que la matèria no té a penes cap importància. Els homes som absolutament fets d’esperit. El que ens va fer homes no va ser l’argila que va utilitzar Déu per crear-nos, sinó l’alè que Ell va insuflar a la nostra figureta de fang. Va ser aquesta inspiració divina el que ens convertí en l’esperit infinit que som ara. Tots nosaltres som esperit i res més. El savi amic camperol de Sineu, l’il·lustre pensador rural don Miquel Ramis Alonso, ho repetia sovint. Els homes no som res més que esperit. Els lectors, que tants autors i llibres hem llegit, pensem igual. Després de tantes lectures és evident que el nostre físic és força efímer i totalment finit. Només roman l’esperit, allò que no es veu i que és més real que cap altra cosa. Els lectors, ja se sap, ens estem buscant sempre a nosaltres mateixos. I nosaltres mateixos, en definitiva, no som res més que el nostre esperit.

Com tots els meus companys de lletres i de lectures quotidianes, puc presumir de no saber res de cert, tant de mi com del món sencer, però penso que sé que l’esperit no té principi ni fi. El que passa amb la naturalesa humana és que és artesanal, un producte del mateix esperit infinit i etern. L’esperit, quan ho creu oportú, es converteix en matèria física i ens encarnem, ens fem humans. Fins que el seu temps de vida material acaba i morim. Però no morim nosaltres, només mor la nostra humanitat, la nostra condició d’homes i de dones.

Jesús de Natzaret, aquest germà gran de tots nosaltres, ens ho manifesta amb tota esplendidesa a través de l’evangeli de Mateu. Que no s’ha de tenir por dels qui maten el cos i no poden matar l’ànima. Aquesta és una altra lectura que tenim sempre present. Ramis Alonso, mestre de pensadors i lectors, mestre de religió, ho sabia bé. Per aquest motiu va situar sempre l’esperit per sobre de la matèria. La lectura és espiritual o no és. Igual que la vida és religiosa o no és. La pròpia llei natural ens ho indica. Tant la llei física com l’espiritual, cadascuna en el seu personal sentit ens ho indiquen. Si es que la llei es pot personalitzar. Vist així, com ho veia Ramis Alonso i ho veiem els lectors compulsius de literatura universal, el nostre esperit és la nostra religió. O el que és el mateix, esperit i religió són termes sinònims, paraules idèntiques, autèntiques i reals tautologies. Misteris. Comparable a la llei de la gravetat en física, l’esperit també té les seves pròpies lleis, i tant unes com les altres són infinites. Mentre hi hagi física i esperit no s’acabarà l’infinit. Ni ens acabarem nosaltres.

Cal recordar que els lectors de la nostra estimada biblioteca llegim sempre, encara que sovint pugui no semblar-ho, amb una profunda humilitat i devoció. O almenys ho intentem. El que passa, també, és que som molt afeccionats a la llum i l’alegria que proporcionen el divertiment i l’humor. Que proporciona la poesia i la literatura. I no en volem renunciar tan fàcilment a cap d’ells ni d’elles, com és natural. Pensem que són l’essència de la nostra vida i, per tant, els l’hem d’usar i fer servir i viure. Gaudim de divagar festivament. Cal viure’ls com més intensament millor. Cal repetir la paraula misteri. Misteri absolut. Misteri infinit. Un misteri tan gran que, els savis més grans de la naturalesa humana, imaginen que la Terra ja existia fa uns cent milions d’anys. Per dir una xifra més misteriosa que la nostra pròpia naturalesa física i que la nostra constitució espiritual. Cal molt humor per assumir aquesta contingència de la nostra creativitat fantàstica. Sort en tenim del nostre conformisme amb el misteri que ens envolta. Aquesta Terra de cent mil anys se suposa que va sortir d’un nuvolet congelat fet d’aglomeracions de pols que formava petits fiblons dins el buit de l’univers. Dins el buit de l’univers. L’Univers! Què és l’Univers, i quants de milions d’anys té? Infinits, com el nostre esperit. Amb una diferència essencial, que el nostre esperit és nostre i de ningú més. O tal vegada els lectors compulsius anem equivocats? Vanitat de vanitats i tot és vanitat! Si és així, aleshores, visca la vanitat.

Els lectors d’aquesta biblioteca màgica no deixem de sorprendre’ns. Fins i tot les explicacions científiques, suposadament més elaborades que les religioses o espirituals, ens diverteixen molt considerablement. És aquest divertiment el que compensa tot el que fem en aquesta vida bella i meravellosa. Bella i meravellosa sense saber perquè. Qui l’ha feta així i perquè? De totes maneres, gràcies a qui sigui per proporcionar-nos tant de goig intel·lectual i tant patiment físic i psíquic. No podríem valorar una cosa sense l’altra. Aquesta és, probablement, la infinitud de l’esperit. De la voluntat, si fem cas del nostre admirat Ramis Alonso, perquè el fons de l’esperit humà és la voluntat, segons ell. No pararem mai de llegir i de fer festa. De divagar.

Prendre’ns les coses d’aquesta vida misteriosa dramàticament és el pitjor que podem fer. Més que dramatitzar, cal transfigurar. Transfigurar-nos.