cielo claro
  • Màx: 15.26°
  • Mín: 11.83°
14°

Enteniment: una paraula màgica

A la meva infantesa, el pitjor que li podia passar a una persona era que no tingués enteniment. A Consell, el poble més savi de la geografia europea i universal, quan jo era un noi pucer existien homes i dones amb enteniment. La meva padrina me’ls mostrava. «Veus, l’amo En Mateu és un home amb enteniment», em deia quan ens topàvem amb ell. Un altre dia, potser em deia: «Pobret en Biel, no té gaire enteniment». Què és l’enteniment, em preguntava jo des dels meus sis o set anys. La lectura ens entenimenta. Un verb inusual, però revelador. Llegir és entenimentar-nos. Qui ho sap bé és Lev Tolstói, el qual últimament no surt de la nostra biblioteca ni per anar al lavabo. Diu que l’únic que ens cal és tenir enteniment, i que aquest enteniment és al nostre interior. Primer el va predicar Joan a la riba del riu Jordà. Després Jesús va agafar el relleu i el va transcendir fins a l’infinit. Joan predicava l’enteniment i la veritat del regne de Déu. Ens ho fa a saber aquest llibre meravellós que tenim sempre a les mans: el Nou Testament. Disposant interiorment del regne de Déu no ens manca res més: aquest regne fa innecessaris els profetes i les lleis. No ens cal cap cap culte extern. Uf, és molt fort això. El regne de Déu no està en el món, sinó en la nostra ment, en l’anima dels homes. I la ment i l’ànima, que no les veiem, són reals.

L’enteniment i la lectura que en fem d’ell, ens informa, a través de la vida de Jesús i seguint les paraules que ens dirigeix Tolstói, que el regne de Déu és invisible i no es troba defora, sinó dedins, en les ànimes humanes. El més important i essencial de la condició humana, el principi i el fi de tot plegat, es troba a l’interior de l’ànima de l’home. Basta llegir i tornar a llegir els quatre Evangelis. L’home té en ell mateix un esperit lliure, intel·ligent i independent de la carn. És aquest esperit, infinit i vingut de l’infinit, el que ens proporciona la veritat, i és a aquesta veritat a la que diem Déu. Per aquest motiu és que l’hem de situar per sobre de totes les coses i hem de viure per ell. Per l’esperit. Tot això ens ho diu l’enteniment, aquest element màgic que no sabem qui l’ha creat si no és el mateix Déu.

Les reflexions de Tolstói i nostres, tots concentrats en les nostres lectures solitàries i a la vegada solidàries, ens convencen que aquest esperit de Déu -de Déu, perquè no pot ser de cap altre indret ni cap altre ésser- no se’ns l’ha donat per mentir-nos ni enganyar-nos: no se’ns dona la vida infinita per després perdre-la. Seria absurd. Escriu Tolstói que l’home, disposant d’aquest esperit infinit, té vida eterna. Qui creu en l’esperit té alegria eterna. Ei, ens estem acostant a Sòcrates, a Horaci i, sobretot, a Epicur! Acaba d’entrar a la nostra morada dels llibres universals un altre savi: Erasme. Erasme de Rotterdam. Erasme de Rotterdam, l’amic íntim de Thomas More, el sant preferit de la meva primera maduresa intel·lectual. Erasme de Rotterdam, el que sap riure’s del sant i del qui el passeja. El del petit gran llibre titular «Elogi de la neciesa». És ell que, en veure’ns tan capficats en el tema de la nostra condició humana, en els nostres comentaris efervescents sobre Epicur, Horaci, Lucreci i Jesús de Natzaret, es posa a riure com ho hauria fet la meva padrina, que no sabia llegir però sabia pensar, i ens fa una escandalosa asseveració. Tots ens posem drets quan sentim les seves paraules, i no podem deixar de sospirar profundament i donar-li les més exaltades gràcies. Diu Erasme: «Jesús de Natzaret és el veritable Epicur, el filòsof de la felicitat i el plaer». Ja ens podíem morir! Moltes vegades, molts de nosaltres, havíem pensat el mateix, però mai encara havíem gosat dir-ho en veu alta.

Ara ja podíem alenar relaxadament. Ja res no ens impedia ser qui érem: els lectors més afortunats de la Via Làctia. Fa poc va morir Ursula K. Le Guin, una escriptora que tot el que sabia ho va aprendre dels llibres. Ara té més temps que mai i ens visita gairebé cada dia. Ens confirma el que nosaltres ja sabíem, però dit per una dona del seu extraordinari talent literari, és tota una garantia de veritat i alegria. Què ens diu? Mai para de repetir que una biblioteca és un lloc sagrat. Un lloc públic, perquè segons ella no existeixen les biblioteques privades. Les biblioteques són un lloc per a tothom, i si no ho fossin deixarien de tenir la funció sagrada que tenen. Diu Le Guin que ella es va passar la millor part de la seva vida a les biblioteques. Com nosaltres. Com tots nosaltres, exactament. A l’interior d’una biblioteca, igual que tots nosaltres, ella se sentia lliure i a casa. Per convèncer-nos del tot fa la seva pròpia definició de la llibertat. Repeteix el que ella mateixa es va dir moltes vegades: «La llibertat és poder accedir a les prestatgeries de la Biblioteca Widener».

Tenim sort. Tenim molta sort de disposar de la nostra biblioteca privada-pública, de la mateixa manera que jo en vaig tenir de disposar de la meva padrina vella. La meva padrina. Paradoxalment ella no sabia llegir, però era una dona que tenia el gran tresor de la seva gran pensa i de la seva miraculosa memòria. La memòria, segurament encara més que l’enteniment, més que la comprensió i que la raó, sí que és una paraula màgica. Al nostre racó de llegir tan estimat, la majoria de lectors som ja grans, com la meva padrina. Això significa que recordem moltes coses. Gràcies a la màgia de la nostra memòria de tants anys, tenim al nostre abast la riquesa de la nostra vida passada. Plena de llibres i de lectures. La meva padrina tenia la seva memòria plena de contentament i saviesa. Plena d’enteniment. El mateix feia Epicur amb la seva. Epicur adorava els seus records com a fonts de vivències extraordinàries. La memòria, deia, és un dipòsit de plaer. La seva memòria, quan es va fer vell, va ser el millor suport, l’enteniment per superar els seus mal físics i espirituals. Va escriure, al seu estimat deixeble Idomeneo, que contra els dolors crònics del seu ventre i de la seva bufeta s’arrecerava en els records de joventut i en les converses que havien mantingut tots dos temps enrere. L’home mortal viu entre bens immortals, i no dubtava de que la memòria era un d’aquests bens. Com l’enteniment, que sorgeix del llibres sagrats, perquè són fruit de l’ànima.

L’enteniment, la interpretació i la clarividència és exclusivament personal. Per això és màgic, com els evangelis del Nou Testament, sorgits d’enteniments inspirats i totalment personals. Aquesta és la seva màgia: la màgia dels llocs on ningú no hi ha anat mai abans. Pura màgia.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.