cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 24°
23°

Conviure entre amics

Més que el jardí de la felicitat, era el jardí de l’amistat. En aquell indret, la filosofia es limitava a conviure entre amics. Això era tot. En el fons, aquesta és la base de l’escola epicúria. Epicur celebrava l’amistat com més endavant la van celebrar Jesús de Natzaret i els seus deixebles, Thomas Beckett i Enric II, Thomas More i Erasme de Rotterdam, Michel de Montaigne i Éttiene de La Boétie o Joseph Roth i Stefan Sweig. Quina felicitat hi ha més gran que la de conviure amb un amic? Doncs, en el jardí d’Epicur, qui no era un amic entranyable estava obligat a abandonar l’hort i la companyia. Condemnat a abandonar el jardí. Penso sovint que tots els homes som amicals i epicuris per naixement. Per naturalesa. És la mateixa naturalesa la que ens fa proclius a l’amistat. Volem ser amics uns dels altres perquè la llei natural ens ho imposa. L’únic que va fer Epicur va ser desenvolupar aquesta inclinació genètica. Però va fer bé, perquè és gràcies a ella, a l’amistat, que els homes sentim un millor benestar personal i una més profunda il·lusió de viure. I, sobretot, més capacitat de viure-la en plenitud. La vida. La nostra existència consubstancial.

El amics generen alliberament. I d’això tracta l’epicureisme. Un amic no imposa mai la seva voluntat a un amic. Amb això es veu que practica la veritable amistat. Abans he parlat de Ramis Alonso, i no serà l’última vegada que ho faci. Ramis Alonso diu que qui imposa violentament la seva voluntat als altres trepitja la dignitat humana. És així. No cal ser un gran filòsof per conèixer aquesta realitat tan obvia. Però Ramis Alonso ens recorda sempre aquesta saviesa senzilla, pagesa, la saviesa pròpia del camp mallorquí, la que s’ha conreat sempre al centre de l’illa de Mallorca. Al centre. A l’interior. Epicur, filòsof mediterrani per excel·lència, fa pràcticament el mateix. Els amics no actuen mai d’aquesta manera, amb idignitat. Només ho fan així els pitjors elements de la societat, quan es reuneixen per formar un Estat opressor, un cenacle o una secta, convertint d’aquesta manera els ciutadans en esclaus. Ramis Alonso aplicava sempre el cristianisme, del que ell n’estava immers fins al moll dels ossos, a la seva filosofia rural. Dir-se cristià o catòlic, o presumir de no ser-ho, és una burla de baixa estofa, deia una vegada i una altra. De fireta, o de per riure, ratificava. Del que es tracta és de ser persones dignes, no parava de dir. Practicar la generositat i l’alegria natural de l’amistat.

Epicur no pensa sol ni tot sol, pensa amb els altres, amb els seus amics. L’amistat és pensar en els altres amb els altres. No només en companyia dels altres, sinó intercanviar les idees i arribar a un consens. Aquesta és l’essència de les festes literàries que celebrem a la meva biblioteca particular. Particular de tots nosaltres. Com el jardí d’Epicur, la meva-nostra biblioteca és, de la mateixa manera, la de tots els meus-nostres amics. Aquí es cultiven els dos elements essencials per a la veritable vida humana: la llibertat i la felicitat. Tots dos es cultiven en el camp de l’amistat. Aquí tots confiem uns amb els altres. Portem tant temps junts que ens coneixem de memòria. Tothom respira en favor de tots. Si a algú de nosaltres li passa algun problema té sempre la seguretat de que tots els altres acudiran a ajudar-lo, de la mateixa manera que ho fa la sang quan ens fem una ferida. L’ajuda no és mai menor, sinó definitiva. La generositat de tots amb tots no s’acaba mai.

El respecte i la tolerància esdevenen eines habituals en les nostres celebracions festives. Tothom té dret a dir la seva. És una veritable democràcia. Tots manem perquè tots obeïm. Tots opinem. Així és la democràcia literària, i no hi ha democràcia més perfecte que la Literatura. Perquè està edificada sobre l’amistat. I l’amistat tolera la diversitat de parers, els estils més sofisticats, les conductes més estranyes: sempre basades en l’amor, l’humor i l’honestedat. L’amistat, fins i tot, admet la befa de l’altre, si és intel·ligent i creativa. Però allò que més abraça és el benestar literari general. La Literatura no té enemics, i si en sorgeix algun i no s’adapta, aviat se’l foragita. No anem de verbes a la meva biblioteca personal. Som gent seriosa. El recolzament moral i ètic hi és present en tot instant. Epicur veia en la literatura el plaer humà més gran perquè sempre va a favor de la calma de l’esperit, de la tranquil·litat interior, que és el millor regal que la divinitat ha fet als homes. Tot es troba en l’amistat.

De tot plegat neix la llibertat i la felicitat, tantes vegades anunciada i propagada per Epicur. A les nostres festes de la Literatura tothom hi és convidat, tothom hi té cabuda. Tots som amics. He de dir una cosa de pressa, abans d’oblidar-ho: qui té amics no té mai por. Només tenen por els que no estimen. És una de les altres grans lliçons d’Epicur. Segons Epicur hi ha dues bones raons per les quals l’amistat és tan important. Una és perquè quan sabem que tenim un amic, o diferents amics, al qual podem acudir en un determinat moment difícil o problemàtic, ens ajuda a minvar les nostres pors. Una altra raó, com a conseqüència de la primera, és que reduint la nostra inquietud, la nostra por, fa que puguem assolir el gran objectiu de la seva filosofia, com és la d’abastar la felicitat, l’estat de calma espiritual que anhela el nostre interior. Això ens permet superar la por de que ens agafin sobtadament en una falta personal no conscient. Com podria ser desobeir sense voler un article de la Constitució o una norma del reglament de Trànsit que acaba d’entrar en vigor. Només són dos exemples. L’amistat ens garanteix una bona acollida en comptes d’un càstig, socialment i formalment establert. Ens proporciona el benestar personal que ens porta a la llibertat i a la felicitat anhelades.

És bo saber que Epicur admetia al seu jardí filosòfic, de la mateixa manera, a homes i a dones de manera indistinta. Nosaltres, a les nostres festes de la Literatura, fem el mateix. El que passa és que les dones són més tímides i més silencioses, però amb nosaltres sempre hi són Margueritte Yorcenar, Virginia Woolf, Simone Weil, Montserrat Roig, Antònia Vicens, Emilie Dickinson i les germanes Brontë entre molts centenars d’altres. La filosofia epicúria no rebutja cap tipus d’amistat, ja que el seu objectiu és passar-s’ho bé estant simplement junts uns i altres, unes i altres. Gaudim de la mútua companyia. En els temps actuals, els amics epicuris, homes i dones, assistirien plegats als espectacles públics, a les competicions esportives masculines i femenines, al cinema o a les celebracions religioses. Sovint, els plaers psicològics superen els físics, els grans dinars en grup i les nefastes corregudes de bous i de cabres. El que de veritat tenia valor era l’alegria que tots experimentaven de l’amistat nova o acabada de descobrir. Epicur va deixar escrit, en un d’aquells llibres trobats a la ciutat d’Herculà, després de l’erupció del Vesuvi, que els amics són els que més contribueixen a la nostra felicitat. I encara ara és així. Tant és així, que actualment les nostres festes de la Literatura són, especialment, una multitudinària acció de gràcies per tots els beneficis que els llibres i els seus autors ens proporcionen permanentment. Una acció de gràcies per la gran plèiade d’artistes, pensadors i creadors que la vida ens ha regalat i ens regala.

Una última cosa: qui conegui Epicur no coneixerà mai la por, l’angoixa ni la misèria intestinal de l’enveja i de l’egoisme: no serà mai infeliç.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.