Ens trobam en el moment en què tots i totes creuen haver guanyat les eleccions. És el moment en què es vol que el que hagi guanyat les elecions pugui governar. No volen entendre que el que ells diuen que és democràcia, que és molt dubtós, és parlamentària, vol dir que guanya qui rep més vots dels diputats del Parlament. Ara es tracta de trobar aliats, ja que cap partit, ni el guanyador, no han aconseguit parlamentaris suficients. I, ara, què fa el partit mentider i difamador, el PP, anunciar que el Govern que vol formar el qui era president Pedro Sánchez, ho farà, si ho fa, amb els separatistes, amb els ‘terroristes’, amb els fugats, amb allò pitjor del pitjor, amb el diable Puigdemont, amb aquell que no ha volgut estar tancat a les presons espanyoles, aquell que ha cercat ajuda per Europa, i que fins ara n’ha trobada, ja que els espanyolets no l’han pogut aglapir. El joc continua, aquells que estan orgullosos de quan a Espanya no es ponia el sol, no volen retornar als demòcrates el que varen robar per dret de conquesta i de fusell, dit per Felipe V i escrit al Decret de Nova Planta, allà pel 1714 i 1715. Existeixen els nostàlgics, encara que no trobin ascendents en aquelles egos. No se sap per què els imperialistes en lloc d’apoderar-se del Sàhara, l’han regalat al Marroc. Deu ser que ja no es troben en el segle XVIII, però el que no saben és que en el segle XXI, algú es decidirà a llegir el Decret de Nova Planta del XVIII i no quedarà més remei que retornar el que varen robar per la força de les armes, si volen viure en democràcia. Són molts els habitants d’aquesta terra que han sobreviscut després de les diferents rentades de cervell i que no permetran continuar vivint en un règm colonial i d’espoli continu. Sobreviurem i continuarem lluitant.
En aquest sentit trob molt interessant transcriure l’editorial de Vilaweb de Vicent Partal que explica el problema de les votacions i el títol d’aquest article i com s’hauria de resoldre. Aquest és l’editorial:
“Als anys setanta Joseph Samuel Nye va popularitzar la diferenciació política entre soft i hard, entre fort i tou. Nye va suggerir que en alguns moments era més útil d’observar un comportament tou, exercir un poder tou, perquè això no aportava tanta tensió a les relacions i es podien aconseguir rèdits d’una manera més còmoda i relaxada. Nye mateix avisava, però, que quan el poder tou fracassava l’única eixida possible era el poder fort.
ERC ha provat aquests darrers anys d’usar la força de l’independentisme mitjançant el poder tou, i el resultat ha estat un fracàs inapel·lable. Els ciutadans catalans van donar al partit d’Oriol Junqueras quinze diputats primer i tretze després, perquè intentassen aquell projecte que ells prometien que es podia acomplir, de la taula de negociació i els acords amb el PSOE. El resultat ha estat un enorme retrocés, impossible d’amagar malgrat l’obsessió d’aquest partit pel control mediàtic i la fabricació de relats. I ho han pagat car. Més de 400.000 electors els han retirat la confiança, i dels tretze escons que tenien n’han perduts sis. I, cosa que és pitjor per a ells: la configuració del nou parlament els torna completament insignificants a Madrid.
Amb els resultats a la mà, els escons d’ERC ja no tenen gens de valor al congrés espanyol, amb vista a una possible investidura. Perquè el vot decisiu passa a ser el de Junts. Ara la suma de PSOE, Sumar, ERC, EH-Bildu, PNB –que ja veuríem si voldrien afegir-s’hi– i BNG dóna un resultat de 172 escons, 4 menys que la majoria absoluta. I Junts té 7 escons. I el PSOE no pot anar a cercar enlloc més els que necessita. Si Pedro Sánchez vol ser president, doncs, té una sola via: entendre’s amb el president Puigdemont. I ERC no té cap carta negociadora a les mans, per una raó ben elemental: amb els seus vots, Sánchez no fa prou.
El paper recau ara, però, en les mans de Junts. La caiguda electoral de Junts no es pot comparar amb la d’Esquerra; en aquest cas, només han perdut un escó en relació amb els que tenien, però, alerta, que han deixat enrere 140.000 vots. I si bé és evident que vénen d’un cicle positiu de rectificacions, que comença amb la seua eixida del govern de Pere Aragonès, que passa, com recordava ahir Míriam Nogueras, per una victòria a l’Ajuntament de Barcelona que els és robada per un pacte entre el PSC i el PP i que desemboca en aquest resultat d’ahir, ara els arriba el moment de la veritat. I és el més difícil de tots, el més exigent.
Nogueras va dir ahir que Junts no faria president Pedro Sánchez “en canvi de res”. És un bon començament, però hauran d’aguantar les pressions que li cauran a sobre a partir d’ara mateix. Sabent, a més, que ningú no entendria que Junts acabàs votant en favor de la investidura de Sánchez presentant com a raó algun peix esquifit dins el cove. De manera que o hi ha alguna cosa monumental, un canvi real i tangible respecte d’allò que s’ha viscut aquests darrers quatre anys, o Junts haurà d’aguantar la posició dient que no a Sánchez i que no a Feijoo, sense tenir por de la repercussió d’aquesta duresa en les eleccions que haurem de fer, si ells mantenen la posició, per Nadal.
La situació ha canviat, doncs, i l’independentisme fort ara té la paella pel mànec. Però és ara que ha de demostrar que no és igual que Esquerra. Amb un afegit que fóra bo no perdre de vista. En aquestes eleccions, també, l’abstenció independentista ha estat molt alta i significativa. I aquests vots són forts, no tous. Segurament els més forts de tots. Vots que no en tenen prou amb allò que els partits els ofereixen, i que abstenint-se demostren que estan disposats a aguantar totes les pressions per a dur endavant la independència de Catalunya.
Arraconat el poder tou d’Esquerra, ara que arriba l’hora de l’independentisme fort, Junts, la CUP –que ha perdut els dos escons malgrat fer una campanya decent– i els abstencionistes haurien de trobar la manera d’entendre’s per avançar en la via de la confrontació amb Espanya i per deixar enrere d’aquesta manera, tan de pressa com siga possible, aquests quatre anys de renúncies i fracassos. És una oportunitat, és una gran oportunitat, però caldrà concretar-la”.
