Tot això començant en els anys més difícils, com foren els de postguerra i partint literalment de zero. Conten que als 7 o 8 anys el seu cervellet ja va començar a carburar amb una anècdota d’aquestes que valen més que molts llibres: en una visita escolar a un talaiot el mestre-capellà els dona unes explicacions a ús i costum de... d’allò que explicaven a la postguerra: voluntat divina, gegants movent pedres... El nin aquell, enlloc de creure-s’ho, quedà regirat i començà a demanar perquès, i com que ningú no li donava cap resposta satisfactòria, després de servir a La Legión, a Marroc, amb una bicicleta, plagueta i llapis, va pentinar tota Menorca, demanant a tothom qui trobava que era allò i què li deien a allà deçà.
Així va aparèixer, el 1951, el ‘Croquis turístico de la isla de Menorca’, com veiem amb un títol que despista de la serietat i treball científic que ja serà la norma. S’esdevé que Mascaró es vol guanyar les sopes amb això, i de fet tota la vida serà factòtum d’autònom de promotor i de tot això... que fan els que s’han de guanyar la vida així. Ja ensumava les possibilitats del turisme i en la divulgació, principalment dels monuments megalítics, i publicant en fascicles per subscripció, troba una primera manera d’autofinançar-se. Per això als primers fascicles hi ha molta parafernàlia de fotos i sobretot d’escuts, que devia esser un bon ganxo per als potencials subscriptors.
Per si tenia pocs problemes, la confecció de mapes aleshores era tasca exclusiva de l’Exèrcit, que ja havíem comentat com les gastaven amb el català, que consideraven botí de guerra (Quan els militars bombardejaven el català). Els mapes militars són coetanis i som als anys d’adoctrinament nacional catòlic. Com podrien acceptar, els guanyadors de la guerra, que un somiatruites fes mapes? i “encima en su dialecto”. Doncs mapes topogràfics impossible, ara... “croquis turístico” a una escala inversemblant (1:31.250), mesclat amb dibuixos de talaiots, fotos i “heraldos”... va passar.
Fer els mapes en quadrícules d’un quilòmetre fou cabdal per donar exactitud. Resta pendent, entre moltes altres coses, la crònica de com va poder torear els militars. A la web esmentada ens en fan una síntesi: “Per a l’autorització va haver de mantenir una constant i esgotadora correspondència amb el Consejo Superior Geográfico. Els havia d’enviar cada làmina i aquest organisme responia sempre que només l’autoritzava si hi feia una sèrie de canvis, que sobretot es referien a l’ortografia dels topònims. JMP pacientment i punt per punt argumentava i defensava el que havia escrit”.
Si el mapa de Menorca ja fou de pel·lícula, el ‘Mapa General de Mallorca’ fou d’Òscar. Si confeccionar un mapa ja és una feinada endimoniada que només poden entendre els que ho han intentat, l’arreplegada de prop de 17.000 topònims (només a Mallorca) i col·locar-los, és una fita històrica cabdal de la nostra cultura, que amb el pas del temps ha resultat definitiva, a part d’irrepetible, ja que la majoria d’aquells noms han quedat fossilitzats allà. Les noves generacions ja no en saben res, i molt manco els nous ocupants.
Aquella cultura de la què els pagesos n’eren els darrers dipositaris ja no existeix. La mateixa pagesia s’ha abolit. Sobretot a la Serra hi ha hagut un canvi total de població, usos, costums i referents, i en no poques zones és el mateix paisatge, que ja és un altre. A finals de segle passat hi va haver una altra generació de toponimistes, fins i tot més ben preparats, professionals i amb treballs excel·lents, però sempre de sectors concrets i de poca extensió, algun municipi o Cabrera, posem per cas. Per a la resta de Mallorca i Menorca els estudiosos encara han de començar pels mapes de Mascaró Pasarius.
Fins i tot amb la notable millora que ha suposat l’aportació del ‘Nomenclàtor toponímic de les Illes Balears’ als mapes de l’IDEIB (els del Govern), queden molts noms que “fan voltes” per allà, però no saben on els han de clavar. Un botonet de mostra: “es forat d’en Marillo”, ningú no sap qui era en Marillo, ni quin forat tenia, ni on situar aquest nom (part damunt la Costa d’en Blanes). Si construccions que es veuen en les fotografies aèries estan mal situades al mapa, com col·loquen els topònims perduts?
Però cal que tornem a la dècada dels 50 del segle passat, que fou la del mapa de Mallorca. Altra vegada: bicicleta, plagueta, notes i dibuixos, i camiona, tren i a peu, evidentment (falten 50 anys per a que es popularitzi internet). En resum: una altra feinada impossible per a una persona normal, però és clar que no és el cas, i a més curiositat el factòtum del mapa de Mallorca encara viu a Menorca, on també va augmentant la família. Pareix esser que va i ve cada setmana.
A tot això el nostre protagonista és autodidacta, que entre altres coses, vol dir que els que tenen canongia oficial te poden ignorar, i si s’escau te poden copiar sense obligació de dir-ho a l’apartat d’amuntegar bibliografia. I així va la cultura: tres quarts de segle després molts catàlegs de bens patrimonials municipals semblen fets a posta per a embullar, i per a què tot s’arruïni.
Ja ho deia Josep Melià Pericàs: “En un país normal Mascaró seria una de les autoritats de la Universitat i dirigiria un departament d’investigació sobre antropologia i prehistòria... Amb una paraula, un geni de la tenacitat que no ens mereixem”.
3 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Agraït pels comentaris.
Llegir-ho ajuda a comprendre millor alguns perquès de s'obra, des mapes, de sa persona. Pareix que és enredós viure pendent de persuadir o justificar-se per a semblar útil pes colonialisme. Que deforma sa convivència, i llastra ses expressions, es reconeixement de s'esforç, sa cultura i s'adaptació a s'entorn... Gràcies
Perquè després els forasters vulguin posar-hi la seva potadeta supremacista fent-hi canvis, com si fos casa seva (Mahón, Palma de Mallorca, Ibiza, etc, etc). Com si mai abans no hi hagués viscut ningú. Es comporten com a uns colons fatxes, i ja no dic ignorants, que a desgrat prou que ho saben.