El mostel salvatge

Quan obro un llibre, sigui del gènere que sigui, soc com un mostel que es belluga entre les pàgines. Salto de línia a línia i observo i ensumo cobejosament per tot arreu. Golafre i insaciable alhora. Els mostels es fiquen dins qualsevol forat de la paret o del terra, encuriosits per tot el que els envolta. Dins qualsevol cau que troben al seu entorn, tant per fugir del fred a l’hivern i de la calor a l’estiu. El mostel és un gran observador, però encara és més gran creador. És com aquells lectors que Vladimir Nabokov estimava, els quals no renuncien mai a col·laborar amb l’autor i el llibre que estan llegint. Jo m’hi assemblo en la seva inquietud i en les seves recurrents intromissions. És per això que rellegeixo tan sovint. No acabo mai de conèixer el que fa anys que conec. No he acabat mai de llegir un llibre: sempre hi ha detalls que m’havien passat per alt o que no els havia valorat com ho faig després. El mostel acostuma a posar-se dret damunt les seves cames de darrere, estirat i el cap enlaire, com un misto a punt d’encendre’s, disposat a fer llum i claror. Així soc jo. O millor dit, així era, perquè els anys m’han estovat el físic i m’han alentit la vivacitat espiritual.

Els mostels mallorquins que m’han precedit, com en Joan Mascaró Fornés i don Miquel Ramis Alonso, em descobriren els caminois del terme i dels nostres camps de secà, tant del Pla com del Raiguer, i m’ensenyaren a endevinar el que s’amaga davall els terrossos i les pedres. Els seus llibres i els que els mateixos llibres citen són petits indrets màgics on s’hi troben els secrets més entaforats de les nostres vides. Jo els he recorregut amb l’olfacte d’un bon rosegador. Puc dir que els he contemplats interiorment com si hagués inspeccionat atentament la meva pròpia digestió o si hagués considerat amb tot detall la construcció de les meves idees o, més encara, l’edificació del misteriós llenguatge que sempre m’acompanya a tot arreu. Un espectacle meravellós. Un observatori privat absolutament prodigiós!

D’en Mascaró i d’en Ramis Alonso, tan reflexius i místics, sempre me n’he escapat fugint cap a terrenys literaris més superficials però igualment poètics. I alhora extraordinaris. Ara mateix penso en la meva dèria per la narrativa breu i pels contes de mitja distància, com les proves d’atletisme que jo corria abans, quan encara el físic m’acompanyava, els diumenges de matí. Per exemple, Julián Ayesta, Nikolai Gógol, Voltaire, Jules Renard, Emmanuel Bove, Boris Vian, Pere Calders, Augusto Monterroso, Slavomir Mrozeck, i tants d’altres. Un mostel entre caus soterrats plens d’elements màgics i onírics. Soc un mostel somiatruites i bufanúvols. Visc la realitat de la ficció. On millor em trobo és rodolant per les històries i els relats que semblen no tenir cap ni peus ni cap agafatall possible. Sense anses ni mànec. Però amb un bon brou energètic i regenerador, com els de Blai Bonet i Francesc Pujols.

Un mostel solitari que perd el temps aprofitant-lo. Què meravellosa és la vida d’un mostel! Em sorprèn que no n’hi hagués cap a les encantadores pàgines de Lewis Carroll. Em diuen, però, que els mustèlids a Anglaterra escassegen. On abunden és a les Illes Balears, al sud de Mallorca i de Menorca principalment. Jo hi tinc diversos amics per aquells entorns de figueres i d’ametllers assedegats de l’aigua clara i del vi de les noces de Canaan: Joan Pons Pons, Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Antònia Vicens, Maite Salord, Pau Faner, Bernat Nadal, a més d’unes quantes musaranyes amb bigotis ben refilats.

La juguera és la principal característica del mostel literari salvatge. A diferència de Hamlet, jugar o no jugar és la qüestió. Alfonso López Quintás, un bon especialista en estudis sobre esplai i entreteniment, ens ho diu quan diu que els fenòmens juganers no persegueixen més objectiu que el de l’exercici d’una activitat. Posa com exemple el joc de llums que reverbera sobre les ones de la mar: ho identifica com la diversió entesa com un pur passatemps. Però la cosa no és tan simple. Ni tan ximple. El joc és en tot moment creatiu o no és joc. El joc del mostel, com tots els jocs que es mereixen dir-se així, tenen les seves normes i les seves pròpies lleis: les de la vida i de la naturalesa. Això és sagrat pel mostel. Fins i tot les lleis de la seva literatura existeixen i s’han de respectar.

Per a un mostel, el que diu la literatura va a missa. La fantasia, la imaginació i la màgia formen part de la seva vida sensible. Són tant o més verídiques com les emocions que les acompanyen. Unes emocions tan intenses i profundes que sovint li aturen l’alè. Per tot plegat cal dominar les emocions, domesticar-les, encara que sigui des d’un punt de vista no del tot comprensible. A la llarga, el mostel acumula experiències que li serveixen per viure una vida més còmode i millor. La literatura és una de les més importants experiències. La literatura és l’experiència d’altres experiències. Tot s’hi val per assolir la llibertat personal. La literatura està sempre basada en fets “reals”. És tan obvi que fa mandra haver-ho de justificar. Sense els fets reals no es podria jugar amb ells, i és aquest joc el que ens fa més mostels i més humans.

Un joc de vigilància permanent, de recerca, d’espionatge pacífic: l’únic que pretén és assegurar-se l’alimentació bàsica pel cos i per l’ànima. Res més. Viure tranquil a base de molts sacrificis executats pel camí. Potser sigui aquest el sentit de la vida: viure a base de renuncies i holocausts. Això ho sap el mostel salvatge, i és aquest coneixement el que el porta a anar d’un marge a un altre, d’un forat a un altre, d’un aguait a un altre aguait. Si ho pot fer acompanyat de lectures bíbliques i científiques, de crosses literàries i teatrals, poètiques, en blanc i negre o en color, tot li resultarà més fàcil i agradable. I això és el que fa, gràcies a la seva capacitat de doma i d’ensinistrament.

El joc del mostel salvatge consisteix en visitar totes les escletxes de la naturalesa animal i esbrinar el que s’hi amaga en elles. El mostel salvatge viu per saber: vol saber què passa tant al seu exterior com al seu interior, vol estar al corrent de tot el què passa i no passa a prop seu. Com el cent per cent d’animalons humans.