No som res

Quan el 2019 li atorgaren el premi LiberPress de Literatura, tan ben harmonitzat pel duet que formen Carles McCragh i la seva parella i mà dreta Joëlle, concedit per la Diputació de Girona, jo vaig fer bots d’alegria. No només perquè se’l mereixia de sobres, sinó perquè jo vaig sentir i vaig tenir l’honor de compartir-lo amb ell, ja que sis anys abans me l’havien concedit també a mi. Fa pocs mesos, potser i tot que faci poques setmanes, Ordine va venir a fer una conferència a Ciutat. Em vaig alegrar molt quan ho vaig saber, però al final no vaig anar a escoltar-lo i saludar-lo perquè vaig tenir peresa. Aquesta és la trista realitat. Ja fa molta estona que tot em fa peresa, molta més si és baixar a Palma els capvespres i les nits. Trobo que tot és molt complicat. Per conduir ja no tinc l’habilitat que tenia abans, i per anar-hi en tren em sembla poc còmode. Els horaris i jo no coincidim gairebé mai del tot, i això em fa perdre un temps que el necessito per asserenar-me i no per estressar-me improductivament. Potser és una qüestió d’edat. Als vuitanta anys tot son dificultats i excuses. Però ara que s’ha mort Nuccio Ordine em sap molt greu no haver-lo conegut en persona i haver-lo abraçat.

Tot plegat no fa res més que confirmar-me això de que no som res. En tot cas, només som literatura. Com a substància literària, ens podem lliurar generosament als altres sense que el nostre capital disminueixi ni un bri. Al contrari, com més ens repartim més augmenta la nostra riquesa interior, facultativa i espiritual. Quin prodigi més gran és aquest que, sense no ser res ni saber res, com més donem més tenim. Aquesta sí que és una veritable multiplicació dels pans i dels peixos, i no li conferim la més mínima importància. Sense ser res, sense ser útils, sense ser pràctics ni prolífics ni lucratius, aconseguim ser millors. Aquesta és la veritable utilitat de l’inútil. L’utilitarisme valora més un tercer pis al Passeig Marítim que una composició de Beethoven o de Mozart. Un llibre és més valorat pel seu aspecte exterior i per la seva enquadernació física que pel seu contingut narratiu o filosòfic; i, més encara, que per l’estil literari en que s’ha elaborat. L’estil! Quina valoració pràctica té l’estil? Cap ni una. És com l’estat físic d’un home: sempre es valorarà més que l’estat espiritual. Que la seva base cultural. Un home pràctic pot córrer i aixecar una cabana al mig del bosc per guarir-se del clima i de les bèsties salvatges, però de què li serveix tocar el piano o cantar una cançó en el moment d’escapar dels perills físics?

No sé si son bons exemples, ja que jo no som res ni sé res del que passa al món. La cançó només servirà per tenir una mort més dolça i feliç. Però tanmateix morirà. Quina utilitat té una melodia interpretada al piano? El que és útil son uns bons braços i unes bones cames, un garrot, un abric i un plat a taula. Les butxaques farcides de dòlars. Unes quantes paraules, dites o escrites? Per molt que hàgim llegit, si no sabem nedar no ens salvarem del naufragi. Si tot plegat no fos tan evident, la cosa faria riure. Jo soc aquest que no sap qui és: a on puc anar i què puc fer amb aquesta saviesa tan forassenyada, tan inútil?

Aquests mateixos dies s’ha mort un altre italià “il·lustre”: Silvio Berlusconi, un idiota materialista que es pensava ser el rei del mambo i que pensava endur-s’ho tot a la tomba. Però no s’ha pogut endur el poder, ni les riqueses ni les seves velles amants. Ni aquelles adolescents, menors d’edat, seduïdes pels seus regals miserables i enlluernadors, ni res de res de res. Ell mateix ho ha estat un pobre miserable que ha sembrat de misèria tot el que ha ensumat. Què deuen estar comentant entre ells a la gloria, Ordine i Berlusconi, de la seves respectives vides? Aquesta és la memòria que deixem al món de nosaltres mateixos: la utilitat de l’inútil. Berlusconi només ha volgut fer coses pràctiques en aquest món, de manera especial útils i beneficioses per a ell mateix. Ordine, en canvi, ens ha beneficiat a tots: ha generat benestar, felicitat, ciència i cultura per tot on ha passat. Aquesta és la gran diferència d’un home i un altre.

Tanmateix, un i l’altre ens han deixat fa poc. Han abandonat la terra. Això és el que em fa constatar aquesta realitat de que no som res. No som res en el sentit material. Els nostres cossos desapareixen, es dilueixen, i l’únic que fan és mostrar la seva inutilitat. Com tots sabem, no passa el mateix amb el nostre esperit. Queden les nostres obres i la nostra herència humanitària. El nostre record. Queda l’autèntica utilitat del nostre pas per la terra, que és intangible però real. Des d’un bon començament del seu llibret, ‘La utilitat de l’inútil’, ens diu que ell considera útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors. Aquí podríem fer una pausa i preguntar-nos què significa ser millors. Jo ho tinc clar: per a mi ser millor significa ser feliç, ser alegre, ser generós, ser misericordiós, ser el que hem vingut a ser en aquest món per pròpia condició i naturalesa. Ser natural, en contra de ser artificial. En tot això consisteix ser útil, en gaudir de mi mateix i de tots els bens que se m’han concedit. En construir una humanitat més humanitària i humanista.

La transformació dels homes i les dones en objectes mercantils i en intercanvi de doblers, diu Ordine, és el que ha convertit el nostre món en un monstre pervers sense pietat ni diàfana alegria. Té raó. I és aquí on jo em dic irònicament que no som res, perquè un dia proper, tant en l’espai com en el temps, morim deixem d’existir. Sí que som: som el que hem deixat en herència, tant per bé com per mal, tant en ciència i cultura com en barbàrie i incompetència i vulgaritat. Sí que som! Som igual que els italians: som Silvio Berlusconi o som Nuccio Ordine! Som una falç o som un llibre! Som sembradors o som segadors!

Els pensadors, poetes, músics i artistes son els que fan les inutilitats més útils! Més valuoses: més excel·lents i incalculables.