nubes dispersas
  • Màx: 13.62°
  • Mín: 9.19°
13°

Molt fràgil

De tant en tant em venen a la memòria unes imatges que mai s’han esborrat del tot de la meva ment. Unes imatges que em feien viatjar i pensar. A la sortida del poble es va instal·lar, en un casalot mig esbucat, una fàbrica de vidre artístic bufat. Va ser tot un esdeveniment en l’activitat laboral i social del nostre municipi. Era tot un espectacle veure com els mestres artesans bufaven el vidre calent i li donaven forma. Ja fa anys que la fàbrica va deixar d’estar activa, però encara aquella zona la coneixem com “Sa Pista”. Abans hi havia hagut una pista coberta on s’hi practicaven diverses disciplines esportives i d’oci. Quan va passar a ser una fàbrica de vidre tothom va seguir coneixent-la amb el mateix nom: la Fàbrica de Vidre de “Sa Pista”. Durant una trentena d’anys fou un referent important per a tots nosaltres i per a bona part dels pobles de la comarca. El primers turistes arribats en massa Mallorca també la visitaven sovint. Jo la recordo especialment de quan exportaven el seu gènere a la península i a diversos països de l’estranger.

El objectes de vidre bufat, artístic, eren delicadíssims, i s’havia d’anar molt en compte a l’hora d’emmagatzemar-los i transportar-los. Recordo com els empaquetaven per enviar-los a altres indrets. Embolicaven aquella artesania de cristall en palla seca, o amb paper d’estrassa, i els depositaven dins capses especials de cartó encotonat. A l’exterior els etiquetaven amb unes lletres enormes que deien FRÁGIL. Algunes capses d’aquelles, més voluminoses, portaven l’etiqueta de MUY FRÁGIL.

Aquests records m’ha dut a pensar amb la meva pròpia persona i amb la meva delicada fragilitat. L’home, crec jo, és l’objecte de la naturalesa més fràgil que existeix. No hi ha criatura més fràgil que l’Ésser humà. Quan neix, cal embolicar-lo amb cotó fluix com el vidre artístic. Això sí, perquè també és cert que no hi ha cap objecte d’art que sigui superior a ell. I tu i jo som aquest meravellós objecte d’art i de màgia.

Ara hi he pensat, i m’agradaria fer-ne el seu elogi desmesurat. L’home, i superant-lo la dona, és, dins la seva gran fragilitat, la suprema meravella de la creació divina. Busqueu-ne una altra i no la trobareu. Jo l’he poguda contemplar en la relació sentimental i en l’amistosa. L’ésser humà, tan sovint inhumà, és, al costat de Déu, la realitat prodigiosa i superlativa d’aquest món tan indesxifrable on li ha tocat viure i patir, plorar i riure. Bé, els homes sovint confonem la fragilitat amb la debilitat. És l’home el que diu que la dona és el sexe dèbil. Ho diu perquè és fràgil. Perquè se sent insegur davant d’ella. La dona no és el sexe dèbil, ja que és el que porta l’home al món. L’home fràgil. Faria riure si no fos una evidència universal. Sigui com sigui, home i dona caminen junts o no hi ha qui entengui res d’aquesta vida. De manera que tots som fills de la fragilitat de la naturalesa humana, la qual s’enforteix quan fa duet femení-masculí. Som vidre bufat. Els científics defensen la part femenina dels homes i la masculina de les dones. Entre una i altra conformen la condició humana, la que lluita contra la seva fragilitat delicada i artística.

Jo crec que només hi ha tres coses valuoses en aquest món: una d’elles soc jo, i les altres dues no sé quines son. És des d’aquesta creença que vaig fent i no em deixo entabanar. La meva fragilitat no em permet fer gairebé res més. Tenir consciència d’un mateix, encara que hom estigui embalat en una capsa de cartró etiquetada de “Molt fràgil”, és el que ens permet tirar endavant. Potser és aquest “molt fràgil” el que ens preserva dels greus perills que envolten la nostra condició. No ho sé. Ho he de tornar a dir: no ho sé. Parlo per parlar, per no estar callat com un estaquirot, que és allò que realment dec ser. Quin plaer més gran que és la ignorància! Anem i venim, fem i desfem, i no sabem on ens dirigim ni què punyetes hi busquem per aquestes contrades.

Jo em desesperaria si no ho trobés divertit. Algú està jugant amb mi, em dic sovint. No pot ser que em passi tot el que em passa, i que m’imagino tot el que m’imagino, si no és que jo soc la joguina d’Algú. Vet aquí on arriba la meva fragilitat. Poseu-me dins una caixa de cartró amb l’etiqueta de “Molt fràgil” i envieu-me a l’espai. Ja veurem on aniré a parar. Ja veurem com acabarà tot.

Tot això son exercicis puerils d’un diletant. Em deixen bocabadat els filòsofs i els pensadors que ho saben tot, que no dubten, que no s’aturen mai de confirmar les seves necieses. Quanta vanitat! Com potser que es creguin tot el que diuen? I diuen que ho diuen per bé de tots nosaltres: els més racionals de la nostra espècie acaben demostrant que son els més forasenyats. Dir que un no sap res és el millor que un pot dir. Però també pot ser una declaració de supèrbia. Oh, com desxifrar el misteri que som? Impossible! Impossible? Voleu dir que vivim per no res, per passar una estona d’entreteniment infundat sense cap ni peus? Personalment, em nego a creure-ho. Penso que tot en aquesta vida ha de tenir un sentit. Un sentit, a més, amb molt de sentit. Víktor E. Frankl ho va expressar molt bé en el seu llibre més famós, 'L’home en recerca del sentit', però en alguns moments ho va fer d’una manera un poc cruel. Als pacients que anaven a la seva consulta amb problemes greus de salut mental, els preguntava de bones a primeres i sense pensar-s’ho dues vegades: “Per què no se suïcida, vostè?” Jo crec que Víktor Frankl devia tenir un sentit de l’humor bastant peculiar. Aquest brillant neuròleg i psiquiatre de la universitat de Viena, gràcies a les seves preguntes revolucionàries, va salvar del desastre personal a molts homes desesperats i moltes dones alienades. Fins i tot a mi em va salvar, a distància, de les meves profundes ansietats quan vaig llegir el seu llibre. Aquest és el poder terapèutic de la lectura, per tal que els fràgils recuperem el domini de nosaltres mateixos. No només a través de la lectura, sinó també dels calfreds que ens recorren l’espinada quan rumiem i reflexionem pel nostre inabastable interior personal i el nostre misteriós sentit de l’existència. L’humor és una de les millors eines per espantar la fragilitat.

Aquí sorgeix un altre element, el qual procuro treure sempre a rotlo quan parlo o escric: el sentit lúdic de la vida. Gairebé diria que el veritable sentit de la vida és el seu sentit lúdic. El sentit juganer. Sense ell ens és molt difícil que els escriptors i col·laboradors de mitjans de comunicació puguem arribar a final de mes. No hi ha criatura més fràgil que un articulista de premsa, radio i televisió com jo. Cal molt sentit de l’humor i molt esperit lúdic per trobar sentit a la vida per aquest camí. Però tots, o gairebé, fem el que podem fins que el nostre alè i els nostres ossos aguanten. Per això, m’agradarà que sobre la meva tomba algú em faci la gràcia d’inscriure-hi, a manera d’epitafi, aquestes dues paraules: MOLT FRÀGIL.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.