Si plogués 10 hores com ho està fent en aquest moment, segurament no patiríem set el proper estiu o no hi hauria d’haver restriccions, però ja se sap, si plou 20 minuts seguits haurem de dir gràcies. Quan estàvem tips de campanyes electorals, de mítings camuflats i de promeses que no es fan comptes complir, resulta que ha començat la campanya electoral. Sembla que tornarà a guanyar el bipartidisme. PSOE i PP arrasen. VOX i Podemos només poden arribar a costalers. Els duran a governar com si fossin passos de setmana santa. Amb qualque saeta pel camí. Sembla que l’eterna promesa que suposaven els ciutadans no trauran ni un sol regidor, ni un sol escó. No s’han cansat de fer el ridícul. És el mateix camí que a la llarga li espera a una tal Ayuso, que de tan creguda que va, no se n’adona que va perdent vots i adeptes pertot, especialment per mor de la seva estultícia i l’ambició desmesurada. Governar per a les elits sempre cobra interessos a qui ho fa. Com he anunciat, la pluja no ha arribat ni a 20 minuts; uns quants més de 5 i res més. Convé estalviar aigua, perquè ens en faltarà. El PP continua cercant vots de les restes del terrorisme. Qualsevol partit que defensàs el seu territori és un partit terrorista, i, per tant, si el Govern ho fa amb aquests partits, ho fa amb els terroristes. Tot d’una que poden ho fan, cerquen vots explicant mentides i volent fer por a tothom. Que els terroristes varen matar i ho tornaran a fer i qui va amb ells, és com ells i els que no van amb ells són els bons. Sempre ho han estat. Fins i tot quan han anat amb el dictador. No tenen remei.

Els diaris La Vanguardia i El Periódico sempre estan al servei d’Espanya amb la seva informació i també amb la seva desinformació. Però això sí, de qui cobren? Del Govern català. Per ser el màxim d’objectiu, citaré les ajudes als mitjans de comunicació el 2022: al diari ARA, 525.000 euros; a l’Abacus, 490.000 euros; a La Vanguardia, 436.000 euros; a El Nacional, 330.000 euros; a El Periódico, 325.000 euros; a l’Sport, 40.000 euros; a Nació Digital; 210.000 euros; al diari de Terrassa, 175.000 euros i al diari de Sabadell, 120.000, i així es va ajudant a diferents mitjans fins als 3.500.000 euros.

Si veis una persona que representa l’Estat espanyol a l’estranger i que sembla que hauria de fer estona que s’hagués jubilat o que resulta que és un alt representant per a la política exterior i la seguretat comuna de l’Estat, aquest és Josep Borrell Fontelles, i sabeu quin sou té aquesta persona? Idò 315.488, 88 euros anuals. Això vol dir més de 25.000 euros mensuals. Com voleu que se jubili?

I ara un poc de política pura. Com que jo em sent incapaç de fer-ho he recorregut a Vicent Partal de Vilaweb, que ens parla del començament de la campanya electoral des d’un punt de vista totalment tècnic: Així que vos aniré seleccionant fragments escrits pel gran periodista:

“Aquesta nit començarà a la major part del país una campanya electoral múltiple que conformarà dos dels tres parlaments autonòmics, tots els consells insulars i perquè ja sabeu com va això: tots els partits polítics s’esforçaran aquestes setmanes a fer més activitats que mai i aprofitaran qualsevol coseta per atacar els adversaris. És trist, però és ben evident que tot allò que s’ha fet aquests quatre darrers anys en realitat serveix de poc. El màrqueting electoral ho tapa i els candidats poden arribar a fer exercicis de prestidigitació a uns nivells dignes del circ més excels. Per exemple, Collboni ahir es va atrevir a retraure a Colau que és batllessa gràcies als vots del racista Valls –com si ell no hagués governat Barcelona tots aquests anys gràcies, precisament, a això.”

“Perquè el sistema electoral que tenim funciona de tal manera que ens demanen el vot acorralant-nos durant quinze dies de campanya amb missatges que prometen qualsevol cosa, i quan ja el tenen, el vot, fins que passen quatre anys ja no hi tenim res a fer, com a ciutadans. Tret de mirar com els polítics el fan servir, possiblement en coses que no aprovaríem”.

“Les coses es poden fer d’una altra manera. I, de fet, es fan d’una altra manera en països que no és que siguen revolucionaris, però que opten per formes més refinades, elegants i amables de democràcia. N’explicaré alguns casos”.

“Quan es parla de democràcia directa tothom té al cap Suïssa. Per raons òbvies. Els suïssos han pres decisions en referèndums o en assemblees públiques més de 450 voltes del 1971 fins ara. I això vol dir que han votat de la reforma de la constitució als afers locals més petits. Però hi ha un detall que sovint es passa per alt i que crec que és important. No són els governants els qui proposen de fer un referèndum, sinó els governats”.

“Per exemple, en molts estats dels Estats Units –i en moltes ciutats d’Alemanya– funciona l’anomenat Recall Elections. La cosa consisteix en la possibilitat de desposseir un polític del càrrec en qualsevol moment de la legislatura; votant, però sense haver d’esperar unes eleccions. L’any 2021 hi va haver un vot famós, que no va reeixir, per a fer plegar el governador de Califòrnia, Gavin Newson, i enguany ja s’han fet deu votacions d’aquest estil, sobretot contra batlles, majoritàriament engegades amb una simple recollida de signatures”.

“A Estònia la democràcias electrònica permet d’experimentar –ara com ara, tan sols en eleccions molt parcials– un model semblant de recuperació dels escons, perquè els votants en qualsevol moment poden “recuperar” el seu vot si el polític que han votat no es comporta com volen. I aquest polític perd el càrrec si els seus electors li retiren la meitat dels vots rebuts”.

“A Liechtenstein, ja sé que és un país petit, hi ha la possibilitat de la iniciativa legislativa popular, com ací. Però amb una variant molt interessant, que és que si el parlament rebutja la llei proposada, aleshores és obligatori de fer un referèndum sobre aquella llei. Ací si els parlaments diuen que no el procés s’ha acabat”.

“Hi ha també el famós cas d’Islàndia, on l’assemblea que havia de redactar la nova constitució del 2009 es va elegir d’una manera sorprenent. Mil ciutadans, de 18 anys a 89, que no havien militat mai en cap partit polític, van ser triats en un sorteig i els demanaren si volien formar part de l’assemblea. 522 van dir que sí i els van concedir un espai igual en televisió, ràdio i premsa per a presentar les seues idees. I aleshores la població en va triar vint-i-cinc que van passar a ser els redactors”.

“I explique un darrer cas, a l’Uruguai. L’any 2000 l’Uruguai, que té també una gran tradició de referèndums, va aprovar la llei número 17.244, que introdueix a la constitució un sistema original de control ciutadà. És un procés en dues etapes pel qual els ciutadans, aplegant tan sols un 2% de signatures del cos electoral, poden interposar un recurs contra qualsevol llei que aprove el parlament en els 150 dies posteriors a l’aprovació, i es pot convocar un referèndum per decidir si es revoca o no. I mana el resultat del referèndum”.