Ha baixat el teló, s’ha acabat el teatre al mig del carrer. Continua havent-hi gent extasiada que encara no s’acaba de creure el que pot haver passat. Un home quasi despullat amb una corona d’espines que fan que li vessi la sang per tot el cos, una ferida oberta davall una costella que li ha deixat un bon forat. Aguantat a una creu vertical pels claus que li foraden els palmells de la mà. I un altre clau que li forada els ossos dels peus i així l’han condemnat a morir entre dos lladres, un d’innocent i un de culpable, però aquests lladres no solen aparèixer a l’obra teatral. Miren que estigui ben enterrat perquè el diumenge a la matinada el ressuscitaran. I així creen l’esperança que ressusciti algun parent mort o que com a mínim es curi alguna de les malalties malignes que equivocadament s’han intal·lat dins la plàcida vida de moltes persones que pensen que obraven bé. S’ha de tenir en compte que els mals que envaeixen el planeta Terra no distingeixen entre el personal, llevat que aquest provoqui que alguna cosa dolenta li aparegui a causa dels seus mals hàbits, especialment alimentaris, sòlids o líquids, i especialment aquests darrers si són alcohòlics. Si en lloc de mirar els protagonistes, humans o de cartró pedra, contemplau els espectadors assistireu a un espectacle superior. Cares de sorpresa, cares tristes, cares plenes d’estupefacció, però la majoria, cares esperançades perquè els protagonistes de l’obra els enviïn miracles, miracles que els proporcionin els que els manca, ja sigui treball o alimentació, ja siguin guanys als propers sortejos o millores per a la salut, la pròpia o la d’éssers estimats. Si alguns estaven predisposats a curar-se, el miracle haurà ocorregut; si la cura no arriba, serà que no devia convenir. De totes maneres, sempre se n’ha de sortir bé, de l’obra mundanal. L’esforç i la manca d’hores de son, han d’haver pagat la pena. Abunda la fe, aquesta s’ha comprat a tones, queda un any per anar perdent-la per les bardisses.

El PSC ho té molt clar, ha d’engegar la maquinària electoral i l’ha de posar a la marxa superior. Vol recuperar la batlia de les quatre capitals de província del Principat, és a dir, la de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Per això està disposat a recollir totes les escombraries que hagin sorgit de l’estrepitós fracàs dels “Cs” (ciudadanos). Tant si arriben pel seu propi peu, com si hi arriben rebotats, els recolliran. Per exemple, Rubén Viñuales, de Tarragona, que fa tres anys va rompre el carnet dels “Cs”, afirmant, que no era ell qui havia canviat, sinó que ho havia fet el partit (aquesta afirmació la fan quasi tots els giracasaques quan salten d’un partit a un altre). Al mateix temps que feia aquesta afirmació s’afiliava al PSC, amb el qual segurament espera poder continuar xuclant de la mamella. Aquest també aportarà altres escaladors del partit en vies d’extinció, com per exemple, la regidora Sonia Orts. A Barcelona hi ha hagut tants moviments, dimissions, canvis de jaqueta, expulsions i sustitucions, que en aquest moment el partit es troba agonitzant.

Les altres ciutats catalanes tenen situacions similars, cosa que ha aprofitat el PSC per assegurar-se’n la reconquesta. Ho aconseguirà?

Aquest PSC disposat a reconquerir el Principat és el que dirigeix Salvador Illa, i aquest precisament està imputat o investigat per una malversació de 10 milions d’euros en la compra de bates inservibles. Ja que es va estudiar el fet que el Govern compràs bates a empreses xineses 66 vegades més cares que si s’haguessin adquirit a empreses espanyoles; Ayuso va entregar a la Fiscalia 12 contractes per valor de 326 milions i que el Govern va pagar a Interpharma 26 euros per cada test “fake”, quasi el triple del preu de mercat. Entre tot aquest guirigay hi havia la compra de bates rebutjables de Salvador Illa.

Existeix interès, segurament amb raó, per intentar destruir ERC, alguna facció d’aquesta es deu haver de salvar. De totes maneres, n’hi ha que diuen que quasi tota l’acció d’ERC a partir del mateix 1 d’octubre de 2017 ha estat encaminada a destruir l’independentisme i a donar estabilitat al Govern de l’Estat espanyol. Diuen que durant la celebració del referèndum legal i vinculat aprovat en el Parlament de Catalunya, la secretària general d’ERC, veient l’èxit de convocatòria, va intentar boicotejar les votacions demanant que s’aturassin i culpant Puigdemont de no haver-ho fet. Es va fer una reunió a Palau i arribada l’hora, Puigdemont va haver de començar la seva intervenció, mentre es va adonar que no hi eren ni Marta Rovira ni Oriol Junqueras. Va demanar si els havien vist, just en el moment que entrava per la porta la secretària general d’ERC. Puigdemont va demanar pel vicepresident i Marta Rovira va contestar que el vicepresident no vendria ja que no es trobava gaire bé. Alguns varen contestar que fins feia poc estava amb ell al Parlament i no havia dit res que es trobàs malament. Puigdemont va pensar que la primera reunió que es feia de la República, el vicepresident no s’havia presentat i Jordi Turull li va dir a l’orella que es devia haver espantat. Tot això té molt de veritat perquè Marta Rovira ha manifestat al jutge que ella va voler aturar l’1 d’octubre i que Puigdemont no va voler. Ja veurem que diuen els votants a les properes eleccions. Esperem que no estiguin tan regirats com els seus dirigents.