Divendres passat el BOE publicà el 'Reial Decret Llei 2/2023, de 16 de març, de mesures urgents per a l'ampliació de drets dels pensionistes, la reducció de la bretxa de gènere i l'establiment d'un nou marc de sostenibilitat del sistema públic de pensions'. Amb aquest pompós, i, alhora, propagandista títol, es donava forma a un trípode d'acords (al si del govern entre PSOE i UP, Govern d'Espanya amb CCOO i UGT, i Govern d'Espanya amb la Comissió Europea) que en els dies precedents a aquesta publicació oficial s'havien assolit. Després d'una ràpida llegida de les més de 50 pàgines del RDL 2/2023, no pretenc fer-ne en aquestes ratlles una anàlisi i valoració tècnica. Per experiència sé que les lleis de Seguretat Social s'han d'estudiar amb cura, que convé escoltar l'expertesa en la matèria perquè solen tenir més trampes que aquelles antigues pel·lícules de Fu Manxú. És més, el contingut, i, per tant, les repercussions pràctiques del RDL, és susceptible de modificacions (a vegades, tan sols una coma o un canvi de preposició no és fútil) en la seva tramitació parlamentària. El que segueix són, idò, només unes primeres reflexions a rajaploma molt generals sobre l'assumpte.
Es confirma per enèsima vegada que els famosos Fons Europeus no eren incondicionals, més aviat el contrari. Queda confirmat que és possible no regalar a la CEOE una immerescuda capacitat de veto que, per cert, sí que va tenir i exercir en la negociació de la Reforma Laboral de 2022. Cal recordar que la gran patronal espanyola no ha volgut ser part de l'acord amb els dos grans sindicats espanyols. S'ha palesat que es pot capgirar el discurs sobre sostenibilitat (maleïda paraula!) del sistema públic de pensions. Fins ara, el discurs hegemònic era associar viabilitat econòmica amb contenció de despesa. Independentment de si és suficient o no ho és (en la meva opinió és clarament insuficient, car l'objectiu de cotització per ingressos reals queda, gairebé, relegat ad kalendas graecas), s'ha optat per la lògica de l'augment dels ingressos mitjançant un limitat "destopament" de les cotitzacions màximes. A la fi es reconeix, amb algunes mesures de relatiu impacte, que el sistema s'ha de reformar per reduir la sistèmica bretxa de gènere.
Ara bé, no és una reforma que capgiri les polítiques austericides aplicades (UE-governs espanyols) al sistema públic de pensions. Pot ser que la fórmula que garanteix el dret d'opció a la situació que sigui més beneficiosa per a cada persona pensionista entre calcular la pensió amb els últims 25 anys cotitzats, o amb els millors 27 anys cotitzats en el període dels últims 29, no representi una retallada, però, amb tota seguretat, no és una reconquesta de drets. Per ser-ho s'hauria d'haver retornat al còmput de 15 anys, o a la jubilació ordinària als 65 anys. És, sens dubte, una reforma amb mancances. A tall d'exemple: No hi ha una nítida clarificació i separació de les fonts de finançament entre Estat i Seguretat Social. Pot ser que sigui per això que, incomplint la legalitat, no es fa l'auditoria pública de la Seguretat Social?
No estam –i això és força important- davant una reforma clarament reparadora dels mals causats per les retallades de l'època de l'austeritat autoritària (l'exemple que em sembla més cridaner és la clamorosa insuficiència de la revalorització addicional de les pensions mínimes i no contributives, amb la qual cosa continuarà havent-hi pensionistes pobres). No obstant aquesta nul·la vocació reparadora, pot haver-hi un afecte indirectament reparador: Si és la fi dels missatges falsos sobre la possible fallida econòmica del sistema públic de pensions, podrà tenir un efecte balsàmic sobre les angoixes i incerteses de molta gent. No és poca cosa!
A mi no m'és igual qui governi, i això no és contradictori amb defensar que "governi qui governi les pensions publiqués es defensen!". Aquesta reforma podria haver sigut molt pitjor. Però també, amb conflicte i mobilització al carrer, podria haver sigut el capgirament de les malifetes del govern de Rajoy. Podria d'haver sigut una gran reparació de molts mals socials!
