algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
17°

40 anys d'Estatut d'Autonomia: expectatives, desil·lusions, i...

Previsió d'allò que és més probable que succeeixi és, més o menys, la definició canònica d'expectativa. Té, per tant, un fort component d'anticipació basat en intuïcions, creences, o elements probabilístics, fins i tot, pot estar condicionada pels desitjos i, com és normal, les expectatives poden ser individuals o col·lectives. A les acaballes de la dictadura franquista en tenia moltes d'expectatives amb el fet que les Illes Balears gaudissin d'un elevat grau d'autogovern. Endemés crec que no és agosarat afirmar que en aprovar-se, per Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer, l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balear, es va generar un raonable escreix d'expectativa col·lectiva d'èxit. Aconseguir, després de segles, una certa capacitat d'autogovern no era poca cosa!

Com els resultats són, a tot estirar, minsos, a la part de la societat illenca amb veritables expectatives d'avançar en autogovernar-nos a partir de l'Estatut no ens queda més remei que invocar un dels antònims d'expectativa: desil·lusió. Per això, aquest 1 de març que es compleixen quaranta anys de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia, tinc –tenim- poca cosa a celebrar. Poca cosa no vol dir res. Celebrem, idò, un desenvolupament mediocre de les limitades capacitats d'autogovern atorgades pel Règim del 78 que, òbviament, res tenen a veure amb la negació del règim franquista a quelcom similar a descentralització administrativa.

Tanmateix, sí que s'ha de celebrar l'aparició en els darrers mesos de, si més no, tres textos que s'escau citar aquesta setmana de l'1 de març. Per ordre cronològica de publicació, o al manco, de lectura: El número 106 de la revista editada per les Fundacions Darder-Mascaró, 'L'Altra Mirada', que ens ofereix un monogràfic intitulat 'De l'Autonomia a la Sobirania' amb una quinzena d'articles sobre els antecedents històrics del nostre actual autogovern (durant la Restauració i la República), les lluites per l'autonomia al franquisme, el que podria haver estat (però que no va ser), de la inmodèlica transició, debats, com ara, l'esgotament polític del model autonòmic, la inadequació del model autonòmic al món de les interdependències, o com encarar un nou cicle polític amb la perspectiva –gairebé una quimera en el marc de l'actual consolidació de la restauració borbònica- de guanyar sobirania.

El segon d'aquests textos és el llibre 'Què hem fet amb l'autonomia? Balanç crític (1983-2023)' del jurista i professor de la UIB, Bartomeu Colom i Pastor, un balanç crític demolidor sobre aquests quaranta anys d'autonomia. L'autor ens parla –i això és a parer meu clau- d'una "classe dirigent sense projecte propi que no acaba d'entendre les potencialitats de l'autonomia, espectadora més que protagonista". Interpret que, en fer referència a la "classe dirigent", Bartomeu Colom i Pastor no es refereix únicament, ni tan sols preferentment, als inquilins del Consolat de Mar.

Malgrat les desil·lusions, no cal perdre l'esperança, sinó més tost persistir per fer realitat unes expectatives no oblidades. El tercer dels textos que celebr és vitamina de la bona per a aquesta tossuda presidència. A tocar el final del llibre 'L'arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans' d'Albert Portillo Cortadellas, Xavier J. Calafat Martínez, Ivan Montemayor Delgado, i Eloi Gummà Vidal, es pot llegir: "El do d'entendre en el passat una espurna d'esperança, com reclamava [Walter] Benjamin, s'esdevé una necessitat davant la constatació que ni els mots estan salvaguardats d'un enemic que no ha deixat de vèncer. La crisi climàtica, les guerres imperialistes i les desigualtats sagnants del nostre segle hi afegeixen un to imperiós i dramàtic a aquesta necessitant. Si des d'aquests indrets de la Mediterrània som capaços i capaces de construir una resposta històrica que ens garanteixi el dret a vèncer, llavors potser hauríem contribuït que el projecte dels Països Catalans tingui de nou un sentit en aquest món trasbalsat". Amén!

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Costafreda, fa dervers d'un any
Els castellans, molts amb un passat feixista, ja s'han preocupat des de sempre en no perdre, i augmentar, la seva porció d' un poder que es repartien proporcionalment els dos partits majoritaris, PP i PSOE. I aquest mai els ha interessat fer justícia ni equanimitat, tan sols conservar i ampliar el seu marge de superioritat. Una injustícia universal que sempre els acusarà.
Valoració:-2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente