Dia 1 de març celebrarem l’aprovació, fa 40 anys, de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i, per tant, la recuperació d’un cert autogovern per aquesta terra després dels Decrets de Nova Planta de 1715 i del funcionament desacomplexat d’un estat centralista durant més de 250 anys.
Encara que les Balears presentin elements clarament singulars, el que alguns han anomenat fets diferencials, com la llengua i la identitat pròpia, el dret civil, la insularitat... en realitat no hem estat un poble especialment reivindicatiu i vàrem entrar dins el procés autonòmic, més per allò del cafè per a tothom, que per una reivindicació ample, estructurada i majoritària de la nostra societat.
Les Balears durant aquests anys ha fet moltes coses bé i també moltes de malament. L’avanç de l’estat de benestar és indiscutible i les nostres institucions en són protagonistes destacades. Si tenim dèficits en salut o educació a ningú se li escapa que estaríem molt pitjor si això fos competència de l’estat. Primer perquè durant anys hi va dependre i qualsevol nova inversió o millora enlloc de formar part de la normalitat era com treure un queixal, empatia i comprensió zero. Segon perquè les competències que encara són gestionades per l’estat presenten mancances escandaloses de mitjans humans i materials: més d’un 30% de les places de guàrdia civil i policia estan vacants, a la seguretat social i al servei d’ocupació (SEPE) les coes, la nul·la o escassa atenció presencial i el bloqueig informàtic és la norma... No és que a la salut balear no hi hagi greus problemes, n’hi ha, però si la construcció de dependències, la cobertura de places i l’organització del sistema seguís el ritme que l’estat aplica als jutjats i tribunals els problemes es multiplicarien.
L’autogovern permet fer polítiques pròpies. Permet vol dir: possibilitar. És a dir, no garanteix ni l’encert de les polítiques pròpies ni que aquestes tenguin vertaderament un accent de bon de veres balear. El sucursalisme, molt sovint, ens duu a una repetició o trasllat de dinàmiques d’altres bandes sense cap adaptació a la nostra realitat i necessitats. És evident, que els territoris amb més vocació d’autogovern (pens en Euskadi i Catalunya) és on les polítiques pròpies s’hi desenvolupen amb més consistència. Dit d’una altra manera, tenim instrument però a pics no l’aprofitam en tota la seva extensió.
Però el més greu de tot és que l’Estatut no sigui respectat per l’estat. Resulta que l’Estatut, que té rang de llei orgànica estatal, preveu una policia de les Illes Balears, la participació de la Comunitat Autònoma en la gestió dels aeroports, la competència en administració de justícia... però l’estat s’ho passa per l’arc del triomf i continua com si res. Algú es creu seriosament que l’estat ha ajustat la seva política en transports, infraestructures, telecomunicacions, turisme o pesca a la realitat pluriinsular de les Balears de forma estructural?
Que les Balears hagin recuperat capacitat de decisió no és un fet que haguem de menystenir o menysprear. Tenir algunes de les palanques del nostre futur a les nostres mans ens permet ser en gran mesura responsables dels encerts i els errors. Si el gran Joan Fuster ens va ensenyar que la política l’havíem de fer nosaltres si volíem que es fes per garantir els nostres drets com a ciutadans i com a poble i si volíem cercar el màxim de qualitat de vida pels nostres conciutadans, aleshores, té tot el sentit del món defensar i voler enfortir l’autogovern.
Certament, que som molts els que voldríem més, els que voldríem anar més enllà, els que voldríem augmentar les nostres quotes d’autogovern i el nostre dret a decidir polítiques pròpies per a les Balears. Però els legítims anhels no ens han d’impedir tenir la perspectiva sobre el camí fet i sobre les potencialitats que tenim si així ho vol el poble de les Illes Balears.
Josep Melià Ques
Diputat del Pi-Proposta per les Illes Balears
