No sé qui soc. No sé quina és la meva identitat plena. A cada segon canvio de realitat. Soc una ficció permanent. Mai soc per complet el que era ni el que seré. Això és un galimaties orgànic. Ja no soc jove, però no em sento vell. Qui soc i què soc? Genèticament soc un ésser humà. Del gènere masculí. Nascut a l’illa de Mallorca. Dels Països Catalans. Fill de Pere i de Francesca. Soc de raça blanca. D’ulls i cabells castanys clars. No soc alt, i tampoc puc dir que sigui baix. Un metre setanta, abans de fer la mili. Un metre setanta u quan em vaig llicenciar. Encara que vaig néixer molt petitó, em digueren que midava cinquanta-un centímetres i pesava quatre quilos i dos-cents vint-i-cinc grams. La comare i el tocòleg hagueren de fer ús dels fòrceps per treure’m de la mare. Dels fòrceps, aleshores, en deien culleres. És a dir, que no vaig venir al món en una cigonya ni en cap avió, sinó amb una cullerot.

Vaig plorar bastant la primera nit de la meva vida, però mai no he estat gaire ploraner. Em vaig adonar de seguida que plorar no servia de res. Els pares, des d’un bon inici, em deixaren que cresqués i me mogués pel món amb tota llibertat, encara que jo sempre m’he considerat força casolà. Molt prest vaig aprendre a caminar de cul i de genolls, cosa que d’adult he hagut de fer de tant en tant, agenollar-me i anar de cul. Així i tot, no he deixat mai de considerar-me personalment un home lliure i emprenedor. Encara que m’envolta la inseguretat, l’ànsia i tots els dubtes del cel i de la terra.

A més del meu cos, quan vaig néixer va néixer amb mi un esperit. El meu. He reflexionat molt sobre aquest aspecte de la meva identitat. A més d’un cos, també soc un esperit. Sembla que sabem què és el cos, però sobre l’esperit sembla que no ens hi ocupem tot el que es mereix. L’esperit és la gran assignatura pendent. Ramis Alonso es pregunta si la identitat humana està condemnada, i de manera especial els filòsofs com ell, a no poder assolir la veritat. I cita “El Criteri”, de Jaume Balmes per escriure que una bona lògica hauria de comprendre a l’home sencer, perquè la veritat està en relació amb totes les facultats de l’home. Significa això que la meva identitat és la que exposa en tot moment la veritat? Jo crec que sí. Així que la meva identitat és la meva essència, el meu pensament, el meu esperit. La meva identitat és la meva obra. Indiscutiblement. Però no només la meva obra literària, sinó tota la meva obra vital. Completa. Allò que he fet i allò que he deixat de fer. Aquest és el resultat del domini del meu esperit sobre ell mateix, malgrat totes les permanents contradiccions.

Ramis Alonso parla sobre la impotència de l’home per trobar la veritat. Per tant, la meva identitat és, també, impotent, no voluntària, edificada de forma instintiva. Com sempre, em sento, en perill, vivint de manera incerta. És per això que som el que som al marge de la nostra voluntat. Esdevenim allò que fem, allò que practiquem, allò que pensem, allò que sentim, allò que imaginem i, paradoxalment, allò que volem. Som esperits, vida activa. És aquesta vida, aquest esperit, allò que conforma el nostre ésser. La nostra identitat.

La meva identitat és el meu cor. Els clàssics ja digueren que la raó té les seves últimes i profundes arrels en el cor. Torno a Ramis Alonso, el nostre gran pensador de Sineu, per dir que ell considerava aquesta dita una frase molt bella, però sobretot plena de veritat. Ell entenia que el cor és l’activitat de l’esperit. Afegia que allò que forma el nostre esperit és l’activitat amb la qual movem les nostres facultats. Sembla que tot està relacionat, però el que constitueix la nostra identitat és l’activitat del nostre esperit. L’esperit ho és tot. La nostra identitat, la nostra vida, és el nostre jo actiu. Ho podem concloure amb una frase de sant Joan Crisòstom: “De tal vida, tal doctrina”.

Doctrina, una paraula nova que s’incorpora al comentari. Ramis Alonso ens diu que aquesta frase del Crisòstom ha estat usada no només per molts predicadors i moralistes, sinó també copiada pels filòsofs com a referent vital del nostre esperit. Una vegada més, integrada a la nova identitat. Diu que aquestes paraules són un regueró de llum que aclareix l’interrogant paorós de si estarem condemnats a no poder trobar la veritat.

Sembla, també, que la meva identitat l’estic construint a mesura que penso i escric. A mesura que creo, que faig, que llegeixo i que imagino i treballo. Sobretot, treballo. Treballar, un verb que no m’és del tot simpàtic. Segurament es tracta d’una emoció negativa. Qui treballa la mentida destrueix la seva intel·ligència i fa mentider el seu cor. El seu esperit. Sí, perquè l’esperit és el principi més sublim del nostre ésser: ell, sol, tot sol, ens abraça amb la veritat. Ramis Alonso acaba el seu petit discurs amb un paràgraf rotund: “La història de la filosofia no seria la història de les aberracions si els filòsofs, a més de ser cercadors de la veritat, haguessin estat també projectistes de la veritat. Si la seva vida hagués estat vida de veritat, la seva doctrina hauria estat doctrina de veritat”. Ramis Alonso va seguir, fins el dia de la seva mort, aquesta sàvia clarividència personal. Així va ser com va donar testimoni de la seva pròpia identitat.

Tots tenim la nostre identitat, però som molts els que la desconeixem. Per trobar-nos amb nosaltres mateixos cal cavar ben endins, fins que sorgeixi l’esperit, l’aigua que apaga la set per a sempre. Cavar, furgar, gratar. Paga la pena. Penso que quan trobem la nostra identitat ens serà revelada la saviesa, la felicitat absoluta i l’ataràxia que tots anhelem. Hi ha llibres que ens ho ensenyen amb molta senzillesa i amb molt d’amor. Però no els volem llegir. Els hi donem l’esquena. Els volem ignorar voluntàriament. Aquest és segurament un dels més gran errors que podem cometre, si no és el més gran.

El famós conferenciant i escriptor anglosaxó Brian Draper no parla d’esperit, sinó d’intel·ligència, d’intel·ligència espiritual, això sí, per dir que el seu àmbit va més enllà que el pensament, que el pensament no és més que un mínim aspecte d’aquesta intel·ligència. El que diu aquest assagista és que les coses més importants, com la bellesa, l’amor, la creativitat, l’alegria, la pau interior, i jo hi afegeixo la identitat, brollen de més enllà de la ment. De més enllà de les estrelles. És quelcom intuïtiu, però cert. Jo no conec quina és la meva identitat total, però sempre he intuït, i ara mateix ho intueixo, que deu ser immensa. Immensament immensa. Humanament finita, però espiritualment infinita.