Doncs sí, sembla que era així de simple.
Fa uns dies que vaig anar amb ma mare a fer un cafè. Seiem dedins i no recordava per què fa tant que no ho feim això. El lloc buit i dues pantalles enormes, una a cada costat de la sala, enceses sintonitzades a un programa d’aquells de la tele en obert. Podria haver estat pitjor, clar: cinc pantalles amb un partit de futbol a les totes o amb un programa de gent cridant a l’hora de berenar. Dos cops, els únics per ara, on he demanat mem si podien aturar les que teníem damunt el cap o almanco abaixar el volum, ja que no hi havia ningú més al local. Els dos cops, com no podia ser d’una altra forma, aguantant les queixes de la gent que venia amb jo. Si som un exagerat, un maleducat, si no és per tant, etc. Potser és ver, i tenc una oïda extraordinària o una ment feble, però no puc concentrar-me en la nostra conversa si tenc una guarda de periodistes a qui paguen per ser més cridaners que els altres. També em sorprèn com és que la gent necessita aquesta acceleració o contaminació sonora constant per relacionar-se. Cosa que em varen explicar (empíricament) a l’únic sopar en el qual vaig aturar el televisor que hi havia a una altra sala perbocant estupideses que no interessaven a ningú, mentre provàvem de menjar alçant la veu per damunt el renou de l’emissió. I va passar un cas estrany: la conversa es va tallar momentàniament i de seguida varen demanar engegar l’aparell del dimoni una altra vegada. «Calma, seran cinc minuts». Dit i fet, al cap de poc ens oblidàrem i la conversa seguí fluint.
D’adolescents anàvem a fer el cafè del vespre a un local decorat amb molt de gust, amb pastissos francesos i música d’ambient duita d’altres llocs del món. Hi anàvem perquè l’ambient era increïble i el servei molt bo, però sempre estava buit. «No tenim tele ni màquina escurabutxaques» ens va dir un dia la madona, cosa en la qual no havíem reparat. Varen tancar després de poc, la gent anava al bar del costat on un mur de veus i cançonetes insofribles demanat la teva atenció per ficar-hi una moneda et colpejava a la porta. I així és, això és el que ens estimam: una contaminació mental que ens estormeï. De vegades val més estar en silenci que omplir tot l’espai amb fems.
Aman Nòlem (ell/això)
