algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
13°

Fa figa el trumpisme?

Des de feia mesos, determinats mitjans de comunicació ens venien venent que les eleccions de mitja legislatura, als Estats Units d'Amèrica, constituirien una passejada triomfal del Partit Republicà. I que, molt especialment, serien una bicoca per als candidats que comptaven amb l'aval i el suport integral de Donald Trump. De Trump ja tenim “trumpisme”, com de Lerroux creàrem “lerrouxisme”. El trumpisme té unes característiques ben específiques: menyspreu pels altres, autoritarisme, apel·lació al dret dels més forts, darwinisme social, fals liberalisme econòmic, poca cintura a l'hora d'encaixar les crítiques, preconització de l'Estat mínim (només de boqueta), integrisme religiós, etcètera. Totes aquestes característiques no esborren, emperò, els aspectes atractius d'aquesta doctrina religoso-política: Trump es va presentar com l'home fet a ell mateix, capaç d'enfrontar-se al seu partit i de derrotar-ne l'aparell, i després d'arribar en unes eleccions democràtiques a president dels Estats Units. Llàstima que els seus, llavors, ho varen esguerrar quan va perdre les eleccions següents i varen protagonitzar l'assalt al Capitoli. Avui, els seguidors del trumpisme es mostren a llocs com el Brasil, on l'ínclit Bolsonaro encara és hora que reconegui la victòria a les urnes del nou president, Luiz I. Lula da Silva. La teoria de la conspiració, que sempre duen aquest paios, com una mena d'aura de santedat, enfanga els pocs trets positius que pugui tenir la seua manera d'entendre el món i la política. Que, d'altra banda, no són gaires.

El gir autoritari, de dubtosa constitucionalitat, d'extrem dretanisme i d'autoritarisme palès que va mostrar Trump va fer que, en les eleccions en què es va enfrontar a Hillary Clinton, antics líders del Partit Republicà, entre ells dos expresidents dels Estats Units, donassin suport a la candidata demòcrata. Un fet insòlit en la història d'Amèrica.

Per al trumpisme (americà i europeu), el “midterm” (les eleccions a mig mandat presidencial) havia de constituir una onada, un tsunami (deien), de vots a favor de Donald Trump (és a dir, a favor dels candidats que ell avalava). I no ha anat així. N'ha quedat ben lluny. El Partit Republicà ha guanyat el congrés -la Cambra de Representants-, això sí. Però hi ha congressistes com el floridenc De Santis que no són precisament sants de la devoció de Trump. Una part important del Partit Republicà, començant pel seu portaveu (fins ara) al congrés, voldrien que De Santis s'enfrontàs a Trump per tornar a optar a la presidència del país. Trump ja ha advertit el governador de Florida que, si gosàs oposar-se-li dins el partit, ell ja se n'encarregaria d'airejar-li una pila de draps bruts (que se suposa que té a mà). La primera amenaça de Trump, enfurit pels resultats, ha anat, idò, contra un company de partit.

I, immediatament després de les eleccions, he vist el trumpisme europeu una mica desorientat. No hi ha hagut cap manifestació rimbombant des de la presidència hongaresa o des del govern de Polònia. Silenci. Felicitacions amb la boca petita, i poca cosa més. A Madrid, el trumpisme espanyolista també ha fet una mica de flaca. Els del Trio de la Benzina donaven per fet que el “tsunami” trumpista arrasaria la política americana. I que el retorn de l'expresident a la presidència seria cosa feta. Res més lluny del que sembla que pugui ocórrer. Aquests dies la senyora Ayuso, màxima representant del trumpisme espanyol (n'hi ha que es pensen que són n'Abascal i els quatre xitxarel·los que li riuen les gràcies; que Déu els conservi la vista), també guarda un silenci molt poc de canya i taverna. Tota la política de fària, conyac i escuradents, com els anomena el gran periodista Antoni Maria Piqué, ha quedat mig estabornida. Potser perquè pensen que el suposat futur tsunami dels seus, en temps a venir, pot quedar convertit en un feble rierol de mitja primavera.

En la mentalitat més o manco autoritària, il·liberal (per dir-ho en termes de Viktor Orban), integrista (si ho jutjam des d'una perspectiva religiosa), sempre hi apareix, emperò, discurs per restablir la calma. Donald Trump s'hauria de pensar si la intervenció que va fer fa una setmana per pegar l'estocada final als del Partit Demòcrata no degué contribuir a aigualir la seua victòria. Però no ho farà. Perquè autocrítica i trumpisme casen com l'aigua i l'oli. Què va dir el líder, el dia abans de les eleccions? “Crec que si guanyen (els republicans), me n'hauria d'endur tot el crèdit, i, si perden, no se me n'hauria de culpar en absolut”. Alça manela!

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per nenita, fa 18 dies
Tu tambè arribarás a senil, i fotut si no arribes.
Presumptamente sent un jubiladet de S.S. i sense cobrar res.
Valoració:-4menosmas
Per Nene, fa 18 dies
I el senil Biden que?
Valoració:0menosmas
Per figa flor, fa 19 dies
Aquest bergant sempre ha estat una figa. Amb molts de dobbers, pero figa. I no dic res des papers que no eren seus i que tenia a ca seva.
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente