‘Si entra boira no tendré on anar’ d’Antoni Vidal Ferrando

Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) parteix de la realitat i identitat illenca per construir la seva obra. Cal recordar el mestratge que va rebre dels escriptors del seu poble, és a dir, Blai Bonet i Bernat Vidal i Tomàs.

Poder parlar directament amb Antoni Vidal Ferrando va ser una experiència d’allò més enriquidora. Teniu en compte que mentre comentàvem i llegíem poemes seus, aprofitava per fer reflexions sobre allò que ha viscut i com ho ha viscut. Recordà moments del contraban a Mallorca i de com deixaren d’operar, la tolerància i intolerància social, etc. Tampoc no cal entrar en detalls, però així com avançàvem aparegueren imatges i anècdotes santanyineres. Per uns instants, a l’espai físic de la llibreria Lluna, feia la impressió que s’havia obert un portal temporal on tots podíem veure, analitzar i gaudir d’aquells moments entranyables que ens oferia.

Al poemari, passat, present i futur és un diàleg constant, on Vidal Ferrando deixa fluir als seus versos les músiques i els gemecs més amagats a l’ànima. Al llibre parla dels temes universals, però evidentment des d’una perspectiva, com hem dit, personal i molt illenca. I és en aquest punt on fa un exercici intel·lectual per trobar les paraules adequades per expressar-hi els sentiments. Segons ens explicà Antoni Vidal Ferrando, trobar el mot adient és complex perquè els versos que escrivim no sempre s’ajusten a allò que volem dir. Per això cal fer-hi molta feina i moltes voltes fins a encertar-lo. Reconegué que la seva escriptura és lenta i que li costa arribar al punt on considera que ha de deixar de retocar els seus escrits. De tota manera, és important recordar que tota escriptura de qualitat és lenta i laboriosa. No cal córrer, s’ha de fer i refer sense pressa.

Som del parer que la lectura d’alguns poemes de Si entra boira no tendré on anar, m’han provocat una certa desil·lusió o insatisfacció per allò que s’esdevendrà en el futur. Vidal Ferrando ens ho deia ben clar, sobretot perquè els anys es van acumulant sense compassió i ens menen cap al desenllaç que ens espera:

Primer ens usurparen els boscs, les reserves
d’aigua dolça, el llegat dels difunts,
els mocadors de seda i els himnes de la tribu;
ens usurparen escenaris, efemèrides,
jardins, la força dels arguments,
els remeis contra les penes d’amor.
Demà tot serà seu. Entraran dins les cases
i ens llançaran al fang.

Antoni Vidal Ferrando ens explicà que expressa certa desil·lusió o impotència quan veu que ha envellit i no s’han complit les il·lusions de viure en una terra i un món millor. Podem dir que, entre moltes més coses, el poemari traspua insubmissió, denúncia, identitat, passions, l’amor o el pas del temps.

Ara bé, altres persones presents hi veien un llibre carregat de color i energies positives, sobretot per les referències a les flors o jardins. Naturalment, també hi trobam color i esperança perquè en el fons és el que ens passa al llarg de la vida. El llibre és, en realitat, un únic poema on tot flueix. Com a resultat, el paradís i l’infern es van alternant constantment, com a la vida de qualsevol persona. L’autor ens recordà que els poemes no tenen títols, per tant, tot el llibre representa una estructura cíclica de vuit poemes: del passat, del passat-present, del present i del present-futur. I en acabar, tornam a començar el cicle.

Referència: 'Si entra boira no tendré on anar' d’Antoni Vidal Ferrando. Edicions Proa, 2022.