El passat 28 d’octubre (darrer divendres de mes), a les 19 hores, ens tornàrem a veure a la llibreria Lluna de Palma. I per començar les tertúlies que, com ja sabeu, organitzen Àngels Cardona, Maria Victòria Secall i Maria Barceló, ens proposaren la lectura del poemari d’Antoni Vidal Ferrando 'Si entra boira no tendré on anar' (Premi Carles Riba 2021).
Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) parteix de la realitat i identitat illenca per construir la seva obra. Cal recordar el mestratge que va rebre dels escriptors del seu poble, és a dir, Blai Bonet i Bernat Vidal i Tomàs.
Poder parlar directament amb Antoni Vidal Ferrando va ser una experiència d’allò més enriquidora. Teniu en compte que mentre comentàvem i llegíem poemes seus, aprofitava per fer reflexions sobre allò que ha viscut i com ho ha viscut. Recordà moments del contraban a Mallorca i de com deixaren d’operar, la tolerància i intolerància social, etc. Tampoc no cal entrar en detalls, però així com avançàvem aparegueren imatges i anècdotes santanyineres. Per uns instants, a l’espai físic de la llibreria Lluna, feia la impressió que s’havia obert un portal temporal on tots podíem veure, analitzar i gaudir d’aquells moments entranyables que ens oferia.
Al poemari, passat, present i futur és un diàleg constant, on Vidal Ferrando deixa fluir als seus versos les músiques i els gemecs més amagats a l’ànima. Al llibre parla dels temes universals, però evidentment des d’una perspectiva, com hem dit, personal i molt illenca. I és en aquest punt on fa un exercici intel·lectual per trobar les paraules adequades per expressar-hi els sentiments. Segons ens explicà Antoni Vidal Ferrando, trobar el mot adient és complex perquè els versos que escrivim no sempre s’ajusten a allò que volem dir. Per això cal fer-hi molta feina i moltes voltes fins a encertar-lo. Reconegué que la seva escriptura és lenta i que li costa arribar al punt on considera que ha de deixar de retocar els seus escrits. De tota manera, és important recordar que tota escriptura de qualitat és lenta i laboriosa. No cal córrer, s’ha de fer i refer sense pressa.
Som del parer que la lectura d’alguns poemes de Si entra boira no tendré on anar, m’han provocat una certa desil·lusió o insatisfacció per allò que s’esdevendrà en el futur. Vidal Ferrando ens ho deia ben clar, sobretot perquè els anys es van acumulant sense compassió i ens menen cap al desenllaç que ens espera:
Primer ens usurparen els boscs, les reserves
d’aigua dolça, el llegat dels difunts,
els mocadors de seda i els himnes de la tribu;
ens usurparen escenaris, efemèrides,
jardins, la força dels arguments,
els remeis contra les penes d’amor.
Demà tot serà seu. Entraran dins les cases
i ens llançaran al fang.
Antoni Vidal Ferrando ens explicà que expressa certa desil·lusió o impotència quan veu que ha envellit i no s’han complit les il·lusions de viure en una terra i un món millor. Podem dir que, entre moltes més coses, el poemari traspua insubmissió, denúncia, identitat, passions, l’amor o el pas del temps.
Ara bé, altres persones presents hi veien un llibre carregat de color i energies positives, sobretot per les referències a les flors o jardins. Naturalment, també hi trobam color i esperança perquè en el fons és el que ens passa al llarg de la vida. El llibre és, en realitat, un únic poema on tot flueix. Com a resultat, el paradís i l’infern es van alternant constantment, com a la vida de qualsevol persona. L’autor ens recordà que els poemes no tenen títols, per tant, tot el llibre representa una estructura cíclica de vuit poemes: del passat, del passat-present, del present i del present-futur. I en acabar, tornam a començar el cicle.
Referència: 'Si entra boira no tendré on anar' d’Antoni Vidal Ferrando. Edicions Proa, 2022.
