No fa gaire em varen tornar a tocar el clàxon per anar a la velocitat màxima d’allà per on anava. Això em va fer que em demanés si la gent ja no entén els nombres, han canviat el significat dels senyals de circulació o si hi ha més familiars de membres dels cossos de policia.
Una altra opció era que haguem posat tal nombre d’indicador que ja ens hem saturat (com el que passa amb els intermitents, de tant usar-los s’han embafat).
El primer cop en topar-me un d’aquests discos amb fons fosforescent no podia aturar de riure: «Hem començat a marcar els que de “debò t’ho promet” que has de complir. Venga, va, per favor». Què feim amb els altres? No són tan importants? Semblaria que han perdut força. Debades punyirem, que encara i els colorins cridaners, se’ls boten igual. Com deia un conegut «Qui sap millor a quina velocitat puc anar? Jo que duc el cotxe o un senyor no sé on». També direm que era un individu que es queixava de no poder dur electricitat a la casa construïda il·legalment on vivia («Però si som molts»).
Justament, aquest «som molts» és l’excusa ideal per fer moltes coses: Deixam llosques a la platja? Som molts, que posin a qualcú que les aixequi. Saturam el port? Som molts, que facin quelcom. Col·lapsam aquell tram de l’autopista? Som molts, que posin un altre carril. També és excusa i lema de partits dretans, d’esports absurds i actituds nocives. I què hem de fer? Som molts.
Aman Nòlem (ell/això)
