Una de les coses que més em va impactar en l'oiosa escena protagonitzada per una manada de bestiar masculí en un col·legi per a llondros de Madrid va ser que algú (i crec que precisament va ser una al·lota de les increpades) es referís al fet que allí hi pasturen “els futurs membres de la classe dirigent”. De les consideracions, la prèvia que hauríem de fer hauria de ser sobre el concepte específic de “classe dirigent”. Es pot dir que, en un sistema democràtic i en una societat oberta, hi ha una classe dirigent? Segurament sí. Perquè el comandament no recau només -com pertocaria- en persones que hagin estat elegides, sinó que també recau (i alguns en tenen molt, de poder!) en gent que no ha estat avalada per les urnes (cúpula judicial, cúpula policial, i un llarg etcètera, darrere els més evidents). No crec que la bleda que parlava admirativament d'aquella colla de xitxarel·los estigués pensant en gent emprenedora, ni en científics destacats, ni en artistes prominents. Pensava, justament en l'alt funcionariat de l'Estat i tots els seus acòlits.

En una societat oberta i en què la meritocràcia i l'ascensor social funcionin mínimament bé, la classe dirigent pot estar formada per gent de classes socials ben diferents. Ha de poder ser president el nét d'un pastor de cabres, cap del Tribunal Suprem el fill d'un peó caminer i presidenta del Constitucional la neboda d'una cosidora de mocadors de fil. I ho ha de poder ser algú que no hagi trepitjat mai les rajoles d'un col·legi privat ni d'una residència cara. Tothom ha de poder ser elector i elegible, però també membre de les corporacions que sigui (sempre en ordre als seus coneixements i al seu mèrit, mai al seu origen, a la fortuna dels seus pares o a d'altres circumstàncies). La qüestió em porta a pensar en com es fan les oposicions a jutges (molta memorística, molt d'empollar, molt poc esperit crític, i molt de temps gastat en coses que no tenen gaire utilitat; per això, després no són capaços de defensar res davant un tribunal europeu i, a fora de les fronteres del Regne d'Espanya, passen, sobretot, per una guarda d'ignorants empedreïts).

La decadència de la “classe dirigent” espanyola es produeix per diversos fets (alguns mostrables a través de la simptomatologia dels especímens d'aquell col·legi major). El primer i més important és l'endogàmia. Diu el professor Moreno Cabrera, de la Complutense de Madrid, que els ressorts del poder, al Regne d'Espanya, estan, des de finals del segle XVIII, en mans d'unes dues-centes famílies. La majoria dels membres dels principals tribunals, dels comandament militars, etc, han estudiat als mateixos llocs, han anat als mateixos clubs, s'han relacionat amb la mateixa gent i viuen en una bombolla que els aïlla. Els aïlla, en principi, de la resta de la gent. Aquest és un dels objectius fonamentals del classisme imperant: que no es mesclin amb el populatxo. Però també els aïlla de la resta del món (i, em referesc, molt específicament, a l'entorn europeu). Com que han d'empollar tanta legislació espanyola, passen olímpicament de l'europea (tot i que tota forma part del cabdal constitucional espanyol, des que Espanya ha signat els tractats que formen l'arquitectura institucional de la Unió Europea). Com que han d'empollar articles i articles i més articles, se n'obliden de llegir. I, avui dia, és impossible que cap jurista tengui un mínim de formació sòlida sense llegir els clàssics del Dret (i els clàssics moderns, que són els que estan escrivint ara mateix, i que tothom hauria de conèixer). M'agradaria saber, per exemple, quants membres del Tribunal Suprem espanyol llegeixen habitualment assaig en, posem per cas, alemany (per citar una llengua indefugible per als clàssics esmentats), o en una llengua més pròxima, com ara l'italià. O fins i tot en francès o en anglès. Si en Llarena enviava euroordres a Flandes en francès!

Només hi ha un element que em duu a pensar que potser sí que els pelleringos del col·legi major madrileny seran la futura “classe dirigent” espanyola, i és la ignorància que supuren per tots els porus dels seus granelluts cossos. M'agradaria veure'ls defensant el que fos davant un club de conversa de jóvens de la seua edat al Col·legi d'Europa, a Bruges, o redactant un parell de folis sobre el seu projecte per a Europa, davant l'equip de comunicació del Parlament Europeu, o aportant idees sobre com millorar les polítiques per implementar la pau al món davant l'Agència per a l'Energia Atòmica, a Viena. Per citar només tres experiències que he pogut compartir amb jóvens (en anglès, en francès i en alemany, sempre fluid, fos quina fos la seua llengua d'origen). Segur que aquella colla d'energúmens de pa sucat amb oli quequejarien com a babaus i no lligarien dues frases que tenguessin sentit. Això si entenien què se'ls demanava.

Emulant Moreno Cabrera, diríem que l'Estat necessita una sotragada de grans dimensions per poder regenerar-se. I, per tant, per poder enviar cadascú al lloc que li correspon segons el seu mèrit, i no segons la família on hagi nascut.