El meu home encara avui no vol ser gai. Un autoodi que acaramullam només una part de la població, afegit a d’altres típics d’estrats minoritzats. Aquesta és una de les poques coses que Els Normals podrien arribar a entendre fent una extrapolació d’altres aspectes de la seva vida si s’aturessin a fer un poc d’introspecció (cosa que els trauria de la categoria de Normals automàticament, una paradoxa en si mateixa). Sa meva parella, com vos deia, encara s’avergonyeix de ser qui és. No és un fet casual: anys i anys de propaganda, missatges d’odi i representacions nocives no han estat gratuïtes.

La setmana passada vos explicava que es net està fascinat amb el primer volum del còmic de Heartstopper, tant que va demanar a la mare que li tornés a llegir, i també al padrí. Uns dies més tard, el meu marit i jo ho comentàvem a cases. Ell llavors mostrà preocupació per si el menut creixeria gai. «Pensa, amb s’expressió de gènere masculí que té i ses manifestacions hetero, ho dubt molt» el que li passa és que aquests dibuixets expliquen moltes coses del seu entorn immediat. El meu xicot contestà: «Em preocupa que es vegi influenciat». Que una única obra, dins una mar d’heteronormativitat el farà culer, és molt imaginar! «Mira’ns a noltros, durant tots aquests anys hem vist majoritàriament exemples de Normals i seguim essent marietes» va ser la meva contesta, una de ben simple que no surt als anuncis. Una que li pogué fer mal, perquè ell encara no vol ser gai. Esper que un dia, quan es net sigui gran, pugui fer-li entendre que no hi ha res de què avergonyir-se, per molt que li facin el contrari. Per ara, he comanat els dos volums següents de la saga per petició popular.

Aman Nòlem (ell/això)