Aquesta setmana hem conegut la notícia que el Tribunal Suprem dels EUA ha anul·lat el dret de les americanes a la interrupció voluntària de l’embaràs. Per sis vots a favor, en contra tres. Els jutges a favor foren nomenats per l’anterior President Trump, que combreguen amb la seva ideologia supramacista, racista, patriarcal. Un dret, aconseguit de manera general per a totes les americanes, a triar lliurement la maternitat des de l’any 1973. Ara se’ls nega aquest dret i es remet a cada Estat federat que legisli... Una passa més en la divisió de la societat americana, aquesta que vol donar lliçons de democràcia.
Volen tornar enrere, al segle passat, en tot allò que fa referència als drets de les dones, volen que facem passes enrere en les nostres decisions, en l’exercici dels drets humans com a persones que som. Ja hi ha hagut respostes per part de les persones demòcrates, empresaris que ofereixen facilitar el viatge als Estats on es pot avortar a les seves treballadores, per exemple. Les antiavortistes han sortit al carrer a celebrar-ho. Les feministes a lamentar-lo i a renovar el compromís en aconseguir capgirar aquesta decisió.
La indignació i la ràbia inunden les primeres reaccions de les feministes en conèixer aquesta decisió. Després ve la reflexió que ens advertia la sàvia Simone de Beauvoir: No oblideu mai que n’hi haurà prou amb una crisi política, econòmica o religiosa perquè els drets de les dones es qüestionin. Aquests drets mai són adquirits. Haureu de restar alerta durant tota la vostra vida. Tal com encapçalava l’editorial el diari arabalears.cat. I coincidesc amb aquest, quan ens fa veure la semblança dels jutges nord-americans amb els nostres. Fan política des dels tribunals, com feren els brasilers contra en Lula i na Dilma Rousef. Com fan des del Consell general del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional per aquí, contra lleis progressistes de les Comunitats Autònomes com Catalunya i Balears.
Però no ho aconseguiran. Aconseguirem altra vegada els drets ara manllevats. Perquè la força dels feminismes és imparable, perquè defensam els drets humans de totes les persones, perquè hem aconseguit transformar les relacions humanes amb els avanços en la igualtat, també en la presència de dones a les esferes públiques, en les respostes cada vegada més massives a les violències masclistes, a les agressions sexuals.
No oblidem però altres drames que es viuen ben prop nostre. La infàmia de la pèrdua de trenta-set vides humanes a Melilla, segons les ONG, en l’assalt a les tanques fronteres de centenars de migrants que volen arribar a Europa. Morts, repressió per part de la policia marroquina, que ha rebut l’agraïment per part del Sr. Sánchez! Mai, mai, la pèrdua de vides pot rebre aquesta resposta, on és la solidaritat, la humanitat, en una paraula?
I... som ja al principi de l’estiu i la guerra a Ucraïna continua. No avancen les converses de pau, no es veu la voluntat d’acabar aquesta barbàrie per cap de les bandes en conflicte. Mentre, més morts, més dolor, més destrucció...
Voldria que aquests mesos de calorades, de trobades familiars i amb les amistats, a més dels innumerables festivals de música de tota classe, també ens pugui dur un avanç substancial per al final de la guerra no només la d’Ucraïna, igualment les agressions al poble palestí, al sahrauí, a tants i tants pobles arreu del món que pateixen conflictes bèl·lics.
