Des que vaig llegir per primera vegada la biografia de Franz Kafka, condueixo borratxo. I això que jo només tenia quinze o setze anys. I que sempre, tota la vida, m’he considerat un bon conductor. En el meu cas no he tingut mai en compte allò de “si llegeixes, no condueixis”, sinó tot al contrari. He conduit millor com més llibres i biografies he llegit. Paradoxes que passen en aquesta prodigiosa vida nostra.
Encara que les biografies que més m’agraden son les de pensadors i d’escriptors: novel·listes, assagistes, filòsofs, autors de teatre i homes i dones que s’han dedicat a la creació literària. També m’encanten les dels artistes en general: pintors, escultors, directors de cine, actors i actrius, músics, cantants, ballarines, científics de totes les ciències, físics i químics, etcètera.
Una de les últimes biografies que he rellegit és la de T. S. Eliot. Magnífica! I no només magnífica per ser la biografia d’un dels grans poetes del segle XX, sinó pel seu autor, per qui la va escriure: Peter Ackroyd. Segurament Peter Ackroyd sigui un dels més destacats biògrafs de la seva època. És un escriptor-assagista que sembla no tenir mai mandra ni son. Sempre acaba trobant el que busca dins la vida dels seus biografiats. Ha fet nombroses biografies de personatges cèlebres i no tan cèlebres, però a aquests últims els hi ha convertit gràcies al seu talent per narrar les contingències més importants de les seves troballes i disciplines. La vida personal de Thomas Stearns Eliot la podríem posar al costat de moltes altres, de molts altres i dones contemporanis seus, però Peter Ackroyd li sap extraure, gràcies al caire crític i creatiu, tot el seu suc i tota la seva saba. Circumstàncies, anècdotes, emocions, sentiments i tot tipus de dades i detalls humans i artístics afloren en aquesta excelsa biografia.
Aquest és el gran atractiu, al costat d’un estil característic, d’una vida contada amb passió i elegància. I aquest és l’estil de Peter Ackroyd. Fons i forma modelen la seva manera d’escriure. Si la vida del protagonista és interesantíssima, més ho és encara la seva narrativa. Els grans biògrafs, i Peter Ackroyd n’és un d’ells, dediquen més temps i més espai als aspectes intangibles que als tangibles. Donen més importància a allò que envolta la persona humana que a la persona artística. L’ofici o l’activitat material del biografiat se situa en un segon pla. És l’ànima del personatge qui ocupa el lloc més destacat i important. És la intimitat, més que el compromís artístic o social, la que té més rellevància en les biografies de Peter Ackroyd. Jo m’hi emborratxo amb el seu nèctar.
És admirable tot el que recorda de l’obra i la vida de T.S. Eliot. Sobretot, de la vida. Un bon biògraf presta més atenció a la vida de l’artista que a la seva obra. I és aquest esguard el que la fa més literària, poètica i emotiva. Narrar els pensaments i les emocions, les angoixes i les preocupacions, és sempre més agraït, almenys en el meu cas, que relatar fil per randa l’esforç i el treball per confeccionar i polir l’obra. És tant d’aquesta manera, en el meu cas com a lector, que sempre he pensat que qualsevol biografia de qualsevol home escrita des d’aquest punt de vista serà sempre apassionant. La vida contada de qualsevol home o dona és la més important i interessant del món. Només se l’ha de saber contar. Tant és que el retratat sigui el pària més indigent de l’Índia que el desvergonyit i actual rei emèrit d’Espanya. Si d’aquest rei viciat i negligent, en comptes de contar les seves menyspreables “aventures” públiques, es relatessin les seves idolatries, els seus patiments, les seves agitacions positives i negatives, les seves contingències malaurades, les seves traïcions al poble, a la família i a ell mateix, les seves culpes i els seus remordiments íntims, serien molt més interessants. El que passa dins les entranyes d’un home desentranyat, ben contat i ben dit, amb un estil Peter Ackroyd acurat, és la biografia perfecta. S’hauria d’escriure en vida del pocapena i obligar-lo a que la llegís. Pobre gran desgraciat!
Afortunadament no és el cas de la vida de T.S.Eliot. Si més no, ell era conscient del que succeïa dins ell i al seu voltant. I actuava en conseqüència. Però, Déu n’hi do! A tots ens passa l’opressió moltes vegades per dintre. Saber-la expressar, saber llegir i redactar el contingut de la consciència humana, i fer-ho en un estil brillant, només està a l’abast dels grans escriptors. Diu Akroyd d’Eliot que, malgrat la seva reticència i la seva taciturnitat característiques, sempre semblava ser el centre d’atenció. Em recorda la presència pública d’Oscar Wilde -que Ackroyd va descriure de manera brillantíssima en 'L’últim Testament d’Oscar Wilde', on cada línia era un diamant- encara que fossin oposadament diferents. Diu Ackroyd d’Eliot, que aquest parlava amb una “precisió antiquada”, molt diferenciada de Wilde, i havia una certa mordacitat en la seva conversació que suggeria, o més bé revelava, la presència d’una ironia despietada. Aquesta descripció no és pròpia d’una biografia vulgar. De cap manera! Ackroyd ampliava la seva ressenya dient que Eliot es comportava habitualment amb una actitud fingida que no va abandonar mai. Que era un gran intel·lectual, un pallasso blanc i un excel·lent actor. I això que durant molts anys es va veure obligat a portar un braguer enorme perquè tenia una doble hèrnia de naixement. (Nota de l’autor: el meu pare va patir una trencadura insuportable fins el dia de la seva mort).
Abans d’acabar, vull referir-me a una altra biografia que he re-fullejat fa poc. Re-llegir i re-fullar són les dues activitats que m’ocupen més temps actualment. Idò, he re-fullejat la biografia de Viktor Frankl. Està escrita per un bon amic seu, molt reticent a fer-ho, Alfried Längle. Längle no és Ackroyd, però és un altre exemple biogràfic de primera mà. Viktor Frankl va sobreviure a l’holocaust, i després es va dedicar a fer classes de psicoteràpia, creant la tercer escola de psicoteràpia de Viena. El llibre que el feu famós internacionalment és 'L’home en busca de sentit', on narra la seva tragèdia personal i la de tot el poble jueu a mans del moviment nazi de Hitler. A Viktor Frankl se’l considera un veritable savi en el seu camp. Va ser un home que va cercar, de manera especial, el sentit religiós de la naturalesa humana, i ho va fer des del seu amor per l’enginy i l’humor, quelcom que reflecteix a la perfecció el seu amic i alumne Afried Längle.
Com no m’he de sentir atret per les biografies si en elles descobrim el més essencial dels personatges que admirem? Com no m’he d’emborratxar llegint les vides, tan ben escrites, de Thomas More, de Lewis Carroll, de Montaigne, de Goethe, d’Erasme de Rotterdam, entre moltíssimes més, si totes porten l’aroma i la dominació d’origen dels millors caldos i vins? Emborratxar-me amb ells és el més eminent que m’ha passat a la meva vida de lector.