Un dia d’aquests, el propietari d’un baret que sé cert que sua tinta per guanyar mil euros nets al cap del mes, el vaig sentir que deia a un client que votaria el partit que la FAES de n’Aznar ha posat de moda amb els mitjans del Règim, que fan de tot i molt per normalitzar el neofranquisme.

I deia que el votarà perquè troba que “no hi ha dret que donin tantes d’ajudes an es qui no fan feina”.

Jo li vaig respondre que, d’ajudes als qui no volen fer feina, no n’hi hauria d’haver; ara bé, una cosa és no voler fer feina i una altra és voler-ne fer i no trobar-ne. –No ho sé si un dia un autònom com tu o com jo ha de tancar es negoci (cosa que mos pot passar a tots dos), si ho trobaríem tan malament, que hi hagués qualque ajuda, just per menjar i subsistir, maldament fos a canvi que mos fessen fer qualque servei social. No ho sé, si mos faria tant d’”assunto” un germà nostro, o un fill, pes simple fet que rebés unes ajudes mínimes per travessar sa vida fins que trobàs una feina digna.

I encara li vaig enflocar aquest afegitó: -A mi ses ajudes que més m’emprenyen són es 64.000 milions d’euros que es banquers encara no han tornats a ses arques públiques des total des rescat amb doblers de s’Estat, que reberen enguany farà deu anys. No deia na Sánchez de Santamaría que s’operació no havia de costar “ni un euro al Estado”? Quan és un hipotecat es qui no pot pagar es deute an es banc, se n’ha d’anar a jeure en es carrer; ara, quan és es banquer es qui no pot pagar es deute, en lloc d’haver d’anar a jeure ben igual en es carrer, no: resulta que es “papà estado”, que tothom adora tant, el rescata amb sos doblers des nostros imposts, i tira milles! Aquestes ajudes són ses que no puc sofrir, Bernat.- li vaig dir jo.

-Bé, però és que tu...- me va respondre. I jo li deman:

-Però és que jo, què?- I me diu:

-Ses ajudes an es qui no fan feina creen “vagos” i lo de sa banca és un altre tema.- diu ell.

-No hi veig gaire diferència.- li dic jo.

I li vaig afegir aquesta darrera reflexió:

-Per cert, de sa doblerada que se’n du s’estat cada any de Mallorca, que ja enrevolta es 4.000 milions d’euros anuals, des biaix que hi ha entre lo que mos fa pagar en imposts i lo que mos torna en millores i serveis, d’aquesta milionada no en diu “solidaridad” es teu partit? Si dius que un individu que rep ajudes és un aprofitat, per què no deis també “aprofitats” an es territoris espanyols mantenguts amb carretades de milions d’ajudes cada any (i que per això se poden permetre subvencionar una gentada amb operacions com ses “peonadas”)? Com així, si parlam de territoris, mudau de cantet de verd en blau i en deis “solidaridad” tots es partits espanyols en bloc? Si un mallorquí diu a nivell de territoris exactament això mateix que dius tu a nivell de persones, vénc a dir si un mallorquí diu prou a s’espoli fiscal de Mallorca, no li deis “radical”, “separatista”, “insolidàrio” i tot això? Com quedam, Bernat? O resultarà que sou comunistes entre territoris, en lloc de predicar igualment “que se jodan”, com va dir sa diputada des PP Andrea Fabra, quan fa deu anys es govern d’en Rajoy, es mateix temps que rescatava es banquers, retallava ses ajudes a sa gent sense feina?

-Tu mescles ous amb caragols.- me va respondre el meu amic Bernat.

-Tu dius això i jo dic que ve a esser lo mateix.- li vaig contestar. –Només dic que ajudes vitalícies sense gens d’esforç per part de s’ajudat (tant si és una persona com si és un territori) és enllepolir-lo a no fer res mai per sortir des clot. I també dic que ajudes a ses persones (i an es territoris) una temporada si ho passen malament, a fi que s’esforcin i treguin es carro, ho veig just i civilitzat i humà. Sa temporada de treure es carro. No tota sa vida, Bernat.

-Així ja mos entenem més de lo que me pensava, Jordi. Me respon en Bernat. I ens convidàrem un pic perhom a fer dues cervesetes.