“Son (antiga contracció de ço d’en) seguit d’un altre o diversos mots és una partícula que introdueix una immensa quantitat de topònims de Mallorca i Menorca, en un principi noms de possessions... amb el cognom del propietari, el seu malnom o més rarament el seu nom de fonts. Aquesta estructura toponímica es va crear en el segle XV, quan les antigues alqueries islàmiques canviaven el nom incorporant-hi el cognom del propietari. Un cop formats aquests topònims s’han mantingut inalterats fins avui, per molt que hagi canviat la família propietària”.
Aquesta és la definició acadèmica del nostre estimat i endèmic ‘Son’, del que exposarem una sèrie de curiositats que complementen, o s’aparten, de la versió oficial. Alguns ja apuntats per mestre Bibiloni i altres no: (https://bibiloni.cat/blog/so-nespases-de-debo/) (De Son Llull a Son Xeripa).
Una primera qüestió és remarcar que el llinatge, amb el ‘Son’, es fossilitza immediatament. Qui era ‘en Vic’ de Son Vic de Calvià només ho saben alguns historiadors, ja que les famílies propietàries fa molts segles són unes altres. Ja ho eren quan es va dividir i es crea Son Vic Nou, aleshores el referent de ‘Son Vic Nou’ no és cap Vic (persona) sinó unes cases. També són les mateixes famílies, que muten, sobretot els acaparadors d’herències van modificant, o baratant, i sobretot amuntegant, llinatges. El famós comte Mal en realitat nomia Ramon Burgues-Çafortesa Pacs-Fuster de Vilallonga i Nét, i era senyor de Galatzó, que mai no ha necessitat cap ‘Son’. Després els seus hereus, de Can Formiguera, ja triaran els llinatges que més els convé. Actualment no sabem si queda alguna possessió amb la família del topònim.
També hi ha la versió en femení, excepcional i segurament tardana. Enlloc del cognom sol agafar el nom de fonts: So na Pau, So na Munda, So na Dolça... que pràcticament sempre ha estat mal escrit amb el motlle masculí: Son Apau, Son Amonda, Son Adolsa... A Artà va quedar una modalitat encara més endèmica, que és el plural: Sos Sanxos, Sos Sastres, Sos Monjos, Sos Manxos, Sos Carbons...
Fins a mitjan segle XIX hi haurà pocs canvis, però sí que hi haurà segregacions que donen lloc a nous topònims. Una fórmula típica és el aplicar el diminutiu. De Son Ametler es segrega Son Ametleret, aleshores si ja era estrany tractar “n’Ametler” com a persona, ni que fos una bubota, “n’Ametleret” ni això: no ha existit mai. El referent no n’és una persona, sinó una cosa: unes terres, i és un cas ben freqüent, ja que les segregacions ho són, però també sembla una mena de moda: Son Espanyolet no és ni segregació, és que agrada més així, tant, que pel mateix sector de Palma també trobam Son Muntaneret, Son Suredeta, Son Touet, Son Catlaret, Son Ventet, Son Pellisseret...
Altres segregacions prefereixen duplicar el ‘d’en’, per exemple Son Valls, al NE de Porreres, es multiplica en Son Valls d’en Verdera, i (Son Valls/d’en...) Ferrando... Mateuet... Sastre... Pa... Toribio... Petit. Son Verdera d’en Roig. Son Lluís, Son Lluïssó, Son Lluïssó d’en Negre...
I cap al final de segle XIX això ja rebenta: l’aristocràcia s’arruïna, els industrials espavilats els van substituït, la població creix i una solució és anar segregant les segregacions. Pareix esser que són molts els que també reclamen “un Son” (la venjança dels missatges?), i com que enlloc de les Nou Cases són de ‘rota batuda’, cadascú, o cada veïnat, com els malnoms, troben “sons” per a tots els gustos.
Si pel nord d’Artà bravejaven del ‘Sos’, pel sud també es queden ben amples: Son Cruu, Son Frit, Son Eixut, Son Misèria, Son Porc, Son Recer, Son Piulo, Son Pentinat, So na Sopa... però el premi és indubtablement per al sud de Manacor: Son Rialles, Son Rialles Nou, Son Mas Nou, Son Mas Deu, es Rafal Onze, Son Perdut, Son Perdut Vell, Son Perdut Nou, Son Espès, Son Quartinel·lo, Son Mai Arribes, So na Moixa, So na Moixa Nou, So na Moixa Vell, So na Moixa de Baix...
Probablement bastants d’aquests darrers casos ja no siguin exactament possessions, sinó trossos de poques quarterades, o quartons, amb un porxo i poca cosa més. Un altre cas de mutació és quan els nous establiments, o la simple expansió de Ciutat, i després les urbanitzacions, es queden amb el nom de la possessió: Son Espanyolet no és una possessió sinó una barriada de Ciutat i ningú no nom “Espanyolet”.
També hi ha llocs ex novo que ja es bategen amb ‘Son’ i són altres coses. Josep Noguerol (Aproximació a la toponímia i l’antroponímia de Calvià) ens anota les dates en què apareixen documentats els topònims. Més o menys amb la darrera fornada del què estam parlant apareixen: Son Caliu, Son Pillo, Son Salero, Son Felicidad, Son Bugadelles, Son Anglesola... Només aquest darrer es correspon amb un llinatge “cristià”, justament el que ningú no aclareix què era. Podria haver estat un hostal per a la diligència, com Son Caliu. Son Salero era un centre de producció de calç, potser amb un salari ben salat, i de flastomar amb ganes.
Hi ha alguns topònims que es repeteixen i semblen voler-nos dir alguna cosa més, per exemple ‘Son Regalat’, que deu esser ironia ambigua, per variar; ‘Son Sec’ en algunes segregacions era la que es quedava sense aigua. Però un cas digne de millor estudi és ‘Son Durí’ (‘dur-hi’ apunta Bibiloni com a possible referent, però què?), documentat abans del XIX, no apareix com a llinatge i n’hi ha devers una dotzena escampats per tota Mallorca.
