Les darreres setmanes s'han fet públiques mesures en matèria d'habitatge per part de l'estat. Concretament estic pensant en els anomenats bons habitatges o del projecte de llei d'habitatge. L'objecte del meu comentari no és el fons d'aquestes iniciatives sinó una qüestió prèvia.
Un dels mals endèmics de l'estat autonòmic és la continua ingerència i invasió de l'estat en l'ambit competencial de les comunitats. L'habitatge és competència autonòmica i, per tant, l'estat més enllà d'assegurar un finançament adequat per a l'exercici de la competència atès el sistema de finançament vigent i més enllà de poder clarificar o ajustar algunes qüestions de dret civil (dret de propietat, lloguer...) relacionades amb la matèria, poca cosa hauria de fer.
La perversió del sistema té un bon exemple en l'existència d'un ministeri d'habitatge que es dedica a fer algunes polítiques públiques d'habitatge. El Govern de l'Estat no hauria d'aprovar un bo d'habitatge establint els requisits per ser beneficiari d'aquesta ajuda. En tot cas, el que hauria de fer l'estat és donar uns recursos econòmics a cada comunitat perquè aquesta decideixi quines mesures d'habitatge adoptar: si fa bons o fa una altra cosa, i si fa bons amb quines condicions i amb quins requisits; condicions i requisits adaptats a la realitat de cada territori.
Té sentit que es faci la mateixa política d'habitatge i els bons tenguin la mateixa quantia a una Espanya que es buida i a una Espanya superpoblada. La situació de l'accés a l'habitatge és igual i equiparable a la situació d'altres bandes de l'estat. Per què serveix tenir una competència exclusiva per part de les comunitats autònomes si l'estat hi fica el nas i el talonari... I això del talonari és cabdal perquè resulta molt complicat oposar-se a coses que beneficien els ciutadans per raons competencials; i d'això n'és un mestre el que domina la caixa que no és altre que l'estat.
Que hagi de ser un òrgan amb una composició tan conservadora i generalment tan poc favorable a una lectura extensiva del repartiment territorial de l'estat com l'actual Consell General del Poder Judicial qui hagi de llegir la cartilla a l'executiu estatal sobre la seva extralimitació competencial és tota una caricatura de com van les coses.
Ningú nega que a Espanya existeixen greus mancances de política pública d'habitatge. El parc públic d'habitatge en relació a molts de païssos europeus fa empegueir. La tensió generada als preus per la demanda externa (sobretot centreeuropea) a moltes zones (sobretot litorals) distorsiona el mercat. Les diferències però dins l'estat són evidents. Si existeixen les autonomies, entre altres coses, és per ajustar les polítques públiques a les diverses realitats existents, per fer aquestes polítiques més eficients i més encertades, més ajustades i més detallades.
Sort que els partits nacionalistes/regionalistes del Congrés dels Diputats aixequen la veu davant aquesta dinàmica expansionista d'una administració que no ha acabat de pair el que significa un model més federal o compost i, en funció de l'aritmètica, aconsegueixen frenar usurpacions inacceptables.
Josep Melià Ques
Diputat del Pi
