El passat dia 28 de gener, a les 19.30 hores, tengué lloc, a la llibreria Lluna de Palma, la presentació i tertúlia del poemari Frontissa de Maria Victòria Secall (Barcelona, 1948) i Patrícia Álvarez (Barcelona, 1989), publicat per Finis Africae i amb el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics a la creació.

La presentació anà a càrrec d’Àngels Cardona, activista cultural i lluitadora, ben coneguda per les persones que sovintegen les tertúties de poesia Kinesdues.

L’obra, concebuda a dues veus, juga amb dues fonts tipogràfiques semblants per indicar quan parla una dona o l’altra. És un poemari molt especial per les característiques que presenta, és a dir, un diàleg entre dues dones amb una separació temporal de quaranta anys, no obstant això, tot d’una descobrirem que la connexió és absoluta. Per un costat, tenim el punt de vista de l’experiència, el fet d’haver viscut més. I de l’altre, l’encant de la joventut i l’al·licient d’enfrontar-se als grans temes universals. Són ben significatius els diàlegs, en total cinc, que parteixen dels orígens per arribar a la transcendència: Dels Orígens, De l’Amor, De la Natura, Del Dolor i de la Mort i De la Transcendència.

Un tast dels Orígens, amb fragments d’ambdues autores:

Abans del gran esclat
la Tota Altra ja contenia Vida
amagada entre els plecs del no-res,
dedins el propi somni
ja estava preparada la Missatgera.

Ni tu ni jo som centre,
només perifèria,
només rebuig del sol
a les voreres del raval
que ens crea.

Les opinions directes de Maria Victòria i Patrícia

En aquesta ocasió he trobat adient parlar directament amb les autores i que siguin elles mateixes que ens expliquin de manera alternada com ha funcionat aquesta aventura literària. Per les inicials les coneixereu:

-Com arribau a posar-vos d'acord (Maria Victòria i Patrícia) per escriure un poemari a quatre mans?

P.: La coordinació ha estat senzilla. Ja havíem congeniat en el passat a través dels tallers de poesia que feia na Maria Victòria i n'Àngels Cardona a la Llibreria Lluna. Suposo que des d'aquell moment vam tenir clar que en algun moment s'acabaria materialitzant la nostra compenetració i enteniment. Un cop planejat el projecte ha estat senzill coincidir en quins eren "els grans temes" dels quals volíem xerrar. El procés creatiu es va basar en un timming ben marcat, que passà d'una documentació i intercanvi de lectures en primera instància, a la composició dels poemes transitant per cada part del llibre. El fet que s'hagi creat un diàleg ha sorgit de manera natural, de vegades buscat, i d'altres les casualitats ens han permès que fos així.

MV.: Volíem fer un poemari Frontissa amb les poetes fundacionals que han obert camí, agraint allò rebut, i perllongar-lo cap al futur. Aquesta era la idea força. La Patrícia és el futur, les poetes que ens mouen i commouen eren allí. Vam recollir en forma de citacions el seu llegat i va fluir el que volíem dir i com ho volíem dir i des d’on.

-Al poemari notam el canvi de font tipogràfica, entenem que és per marcar qui parla i qui reflexiona en cada moment. No hauria estat millor fondre tot el text en una única font? Per quin motiu ho heu fet així?

P.: Considerem que cadascuna té una veu pròpia, però vam veure pertinent (conjuntament amb el consell de l'editor) diferenciar d'alguna manera l'autoria de cada poema. A més, d'aquesta forma es constata el diàleg i l'experiència generacional de cadascuna.

MV.: Efectivament el poemari és un diàleg amb la tradició, entre nosaltres i amb les coses de la vida que no caduquen, alhora és un cant i un lament i una reivindicació de qui som.

-La diferència d'edat entre Maria Victòria Secall i Patrícia Álvarez, quins entrebancs o avantatges ha suposat?

P.: No considerem que hagi estat cap entrebanc, tot al contrari. Un dels propòsits de l'obra era evidenciar el canvi generacional alhora que es manifesta que les emocions i sentiments no tenen edat. Per tant, ha estat un avantatge sens dubte. Poder comptar amb dues veus de dona separades per 40 anys de diferència ens ajuda a donar veu a altres dones i que puguin sentir-se identificades. Casualment, ens hem adonat que la rebuda ha estat variada, les emocions són similars a ambdues edats, les experiències, potser, és el que més canvia segons l'edat.

MV.: Era el propòsit mirar-nos i posar en paraules pensaments, ferides i projectes, dol i goig, precisament en diàleg obert. Justament aquesta és la novetat i la riquesa del poemari.

-La quantitat de citacions d'allò més diverses, els canvis de tipus de lletres, les dues veus parlant, l'enllaç musical amb el codi QR que ens remet a Més petita que la llavor més petita de Marc Farré o les il·lustracions de Mónica Pérez-Hita i Elena Cano fan que el llibre sigui qualque cosa més que un poemari convencional. És a dir, és un lloc de vida, si es pot dir així. Com definiríeu Frontissa?

P.: Frontissa és veritablement una frontissa, tal i com s'explica a l'inici del poemari. Una frontissa que s'obre i es tanca per preservar i per donar vida. Per això, hem volgut comptar amb persones que poden aportar emocionalment molt al projecte i amb el que s'ha aconseguit crear un diàleg, no només amb els poemes, sinó també amb les il·lustracions i la música. Ha estat tot un honor poder comptar amb totes elles. Frontissa també és una experiència, i volem que els i les lectores puguin reviure el viatge tal i com l'hem viscut nosaltres en el procés creatiu.

MV.: Frontissa vol parlar del que no prescriu i fer-ho des del present, fer baula entre nosaltres i fer-nos totes les preguntes sense resposta que calgui, furgar en el neguit contemporani, dibuixar esperances i imaginar escenaris. Les dues volíem tocar fons. Lluís Calvo diu: «Frontissa és la revolta personal de dues dones poetes que han decidit enfrontar-se a les veritats més fondes de la vida, sense concessions.»

Referència: Frontissa de Maria Victoria Secall i Patrícia Álvarez. Publicat a Finis Africae, segell editorial de Tracalics S.L. (octubre 2021).