Pocs dies després del cop d’estat de Franco partiren cap a les muntanyes de Coanegra. Pensaven que seria cosa de dies, però varen esser anys, tretze, per a més desgràcia. No havien comés cap delicte ni tan sols tenien cap denúncia concreta però... la democràcia acabava de rebentar i als cans de Franco els havia pegat matera. Les proves de com les gastava la dreta més rabiosa encara ara són notícia. El 36 molts protagonistes anònims s’anaven acumulant als cementeris de Palma, Manacor i especialment Porreres, no exactament a les sales, tombes o capelles, sinó a les parets de defora, a més de les cunetes de qualsevol carretera.

Els Norats, Honorat Tries i el seu fill Jaume, no estaven per comprovar si seria exagerat tant d’horror, s’estimaren més amagar-se a les muntanyes tot esperant que en en poc temps la cosa es calmaria i podrien tornar a Santa Maria a recompondre la situació. No ho va esser, cosa de dies, el cop d’estat esdevingué en guerra de tres anys, que a més varen guanyar els colpistes. Després, com a tants altres il·lusos, els quedava l’esperança de la guerra mundial: hom suposava que en haver vençut Mussolini i Hitler els aliats farien amollar el mac a Franco. Tampoc. La rata vella de Churchill ho veia d’una altra manera: “Franco serà un problema per a Espanya, però no per a Europa”. Els Norats hagueren de continuar vagant per les muntanyes molts d’anys. Massa anys.

Deixant de banda els desbarats de “Rambo encorralat”, la pel·lícula dels Norats tampoc no s’acaba d’entendre sense un entrenament militar. Els primers anys els encalçaren ferm i la garriga no proporciona aliment suficient i constant per als humans, les fonts a Coanegra són ben escasses i a la resta de la Serra no coincideixen als llocs on fa bon menjar i viure. Aquell temps encara hi havia força gent qui feia feina pel bosc: carboners, calciners, llenyaters... un avantatge per contactar amb algun amic, però era més probable, i massa perillós, topar-se amb algun enemic, ‘cueta’, o directament amb l’escamot que els cercava, per matar-los “si Déu volia?”.

Però no: no en tenien, d’entrenament militar, ni tan sols un coneixement previ de la zona ni... res. Tenien el que duien posat, fam i set. Els primers mesos no devien saber ni cap a on punyetes prendre al dia següent. Afortunadament el cap, les cames i l’instint de supervivència no els varen fallar mai. Fins i tot es pogueren dominar a si mateixos per no agreujar la situació en què es trobaven, que ja era extrema. Caminaven cada dia, separats cinquanta passes un de l’altre. Anaven canviant l’itinerari per no deixar senyes del seu pas. No dormien gaire dies al mateix lloc, que normalment eren coves empenyalades, on tampoc no hi podien fer cap instal·lació per estar-s’hi mínimament còmodes. De nit baixaven a pellucar pels sementers i horts de baix, un parell de faves d’ací i un parell allà... no podien fer coneixedor que hi havia passat ningú.

Tretze anys de supervivència al límit fins que, talment un remake de Papillón, un dia aconseguiren embarcar-se cap a Alger, i allà Jaume, el fill, va poder començar una nova vida, fins i tot casant-se amb una eivissenca i al cap d’un temps es van poder instal·lar a Eivissa, reintegrant-se a la seva cultura, o gairebé. El pare, Honorat, que evidentment ja no estava per començar de nou, així mateix va poder estar amb ells la resta dels seus dies.

A principis dels anys 80 l’impertèrrit –i incombustible i...– Mateu Morro ja es va encaminar a l’illa veïna per entrevistar Jaume Trias Norat, i d’aleshores ençà no ha aturat. O diríem millor de sempre, ja que son pare, amic del protagonista, ja n’hi havia parlat. Recentment Morro ha tingut la deferència de recopilar aquesta “pel·lícula” en un llibre: Els Norats (1936-1949). Dos antifeixistes a les muntanyes mallorquines. Està basat en una trentena d’entrevistes, altres tants articles a la revista Coanegra i altres treballs dispersos, i per a certificar que està basat en fets reals, ho referma amb un centenar de notes a peu de pàgina. Si algú insisteix en al·legar ignorància, ja serà caparrudesa seva.

Aquesta història no hauria estat possible sense la solidaritat d’altres que els ajudaren, si fa no fa desgraciats i assenyalats com ells, o sigui que també s’hi jugaven la pell, i és que fins i tot al més horrible del món encara hi queda gent bona. El nucli principal de suport fou Baix des Puig, una mena de llogaret, tan escampat com pobre, a la partió entre Santa Maria, Bunyola i Marratxí. L’any 2017 els tres ajuntaments hi feren un petit memorial (foto de capçalera).

No és que poguem parlar de final feliç, com als melodrames típics de Hollywood, però així mateix aquesta història encara va acabar, si més no a l’epíleg, de manera digna. Una “sort” que han tengut molt pocs, dels protagonistes d’aquell desastre. Altres també fugiren però aguantaren pocs dies, alguns estigueren anys dins una cisterna. Molts foren empresonats “perquè sí” i en una paròdia d’alliberament acabaren a les cunetes, o els deixaren a les cunetes directament. I per acabar-ho de compondre a sa família se li va negar tot, fins i tot el més elemental de caritat cristiana.

Encara n’hi ha que encara diuen que encara no és hora “de reobrir ferides”, o una cosa així. Els que justifiquen els assassins es podrien ofendre.