En un documental sobre naturalesa de la 2 espanyola (que pagam els catalanoparlants, però que és 100% en castellà), vaig veure una notícia relacionada amb una espècie invasora introduïda fa anys a les Illes Hawaii, únic estat insular dels EUA situat al Pacífic. Concretament es tracta d’un camaleó. Importat des d’una part d’Àfrica per un venedor de mascotes, en els anys de la seva colonització de l’espai natural, salvatge, de les Illes, ha situat prop de l’extinció molta fauna autòctona, endèmica del lloc. La breu informació sobre el tema concloïa que s’ha iniciat un programa per mirar d’erradicar, eliminar, aquesta espècie de l’espai silvestre, tasca a hores d’ara de molta dificultat tècnica.

Com que som pervers de mena, tot d’una em vaig situar a una altra illa, on visc, Mallorca i amb una altra espècie invasora introduïda i amb efectes tan devastadors sinó més, sobre la vegetació i ecosistemes insulars silvestres, la cabra. També em vaig imaginar responsables polítics del Medi Natural del Consell i del Govern, asseguts còmodament a un sofà mirant amb gran sensibilitat aquest mateix programa.

Fa poc, una bona gent prou jove, ben formada intel·lectualment i sensible sens dubte a afectacions d’aquesta mena al nostre medi natural, posaven sobre la taula el que creien era un debat obert: “cabres sí, cabres no al medi natural”. Mirau, els vaig dir, fa estona que no discutesc si la terra és plana o no, si la llengua pròpia de Mallorca és o no és català o si és o no és vera que Armstrong va trepitjar la lluna el 1969. Com tampoc, a pesar de les meves diferències amb la medicina oficial, si és convenient o no vacunar-nos contra la covid. Certs debats fa molt de temps que tenim, o hauríem de tenir molt superats. Senyal de progrés.

En un article anterior sobre el tema, ja vaig posar messions d’un sopar a qui des de Cala en Basset al Cap de Formentor, em pogués mostrar un ram de cirerer de Betlem, Ruscus aculeatus (com el que fa molts anys regalava a ma mare cada Nadal sense haver d’anar més lluny de cent metres al voltant de ca nostra). Torna-m’hi torna-hi: la devastació que aquesta espècie domèstica, ramadera, assilvestrada ha provocat els darrers cent anys a Mallorca és ben comparable en gravetat, sinó més, a la que es pugui haver produït a qualsevol altra illa del món una altra espècie invasora, com pugui ser la provocada a qualsevol de les divuit illes de Hawaii. És lloable que allà prenguin mesures importants per erradicar el problema. Segurament de més dificultat que la que representaria fer front a la nostra principal espècie invasora.

No va ser visionant la pel·lícula “Don’t look up” el que em va ajudar a entendre la realitat de diferents nivells negacionistes de món acadèmic, tècnic-administratiu, polític i fins i tot ecologista respecte al problema de la cabra com espècie invasora a Mallorca, va ser molt abans. És certament frustrant comprovar com les fotos de polítics amb alliberament de tortugues marines, les campanyes (totalment necessàries, no cal dir-ho), d’anellament i seguiment d’àguiles peixateres o milanes, són molt més valorades i cotitzades en termes ecològics i ecologistes que enfrontar la realitat permanent, simplement molesta, de la presència d’una espècie invasora, autèntica plaga dels ecosistemes insulars, especialment en afectació a espècies relictes i endèmiques de flora, com la cabra.

Tota la costa mediterrània ens parla dels efectes que sobre les muntanyes i les seves espècies han provocat al llarg dels segles, la presència d’aquest remugant en tan sols 9.000 anys. A Mallorca, potser només són dos mil amb control ramader, uns cent descontrolada i uns trenta de foment i estimulació per polítiques de clientela del Consell de Mallorca i Conselleria de Medi Ambient, amb la inestimable ajuda de la passivitat i deixar fer del món acadèmic i ecologista.

Desconec si la forma de govern local de Hawaii és d’una autonomia i si fos el cas si són o no més defensors de la pròpia sobirania que ho són a Mallorca. En tot cas els departaments administratius responsables són del mateix partit polític i ara per ara ni el l’estat espanyol es podria oposar en una gestió de competència política i administrativa que és ben seva.

Europa mai ha fet cas al fet insular de les nostres illes i molt menys a entrar a valorar la importància d’una espècie invasora al medi natural que no afecta a l’economia, la industria o el comerç del lloc, que és l’únic que miren i que els importa. Amb tot, les conseqüències que sobre l’ecosistema i per tant de retruc sobre les condicions amb minva d’esmorteïment ambiental hídric, erosiu i fins i tot d’aportació d’oxigen provoca aquesta plaga invasora és prou important com afegir al banyat de les conseqüències del canvi climàtic.