Dimarts 28 de desembre del 2021, dia dels Sants Innocents, quan es fan acudits, gràcies diverses, bromes per provocar un somriure als familiars, als companys de feina... Ara que tenim mòbils, tablets, i no sé quantes coses més, ens envien «memes» per provocar la gràcia, en un concurs de veure qui la diu més grossa. No en sé fer d’acudits, em sap greu.

Falten molt pocs dies per acabar l’any, per viure la Nit de Cap d’any amb l’obligatorietat de passar-nos-ho bé com ens remarquen els publicistes dels programes de televisió, reiterant l’alegria postissa d’aquells que els toca cantar-nos les excel·lències de la seva cadena amb el programa més vistós, més modern, més cridaner que us pugueu imaginar.

El darrer article d’enguany vaig dir que seria ple d’ànims i optimisme... francament no sé si em sortirà així com el desitjava la setmana passada. El diumenge, la Segona festa, coneguérem que havia mort el premi Nobel Desmond Tutu, a noranta anys, el primer arquebisbe negre anglicà. Hem recordat les seves paraules més punyents quan lluitava contra l'apartheid que vivia el seu poble, el seu país, Sud-àfrica. Tenir-les presents és una manera de recordar-lo, de fer que pervisqui en el record. Si ets neutral en situació d’injustícia, has escollit el costat opressor, que podem recordar i dir quan sentim allò jo som apolític...O sigui, has triat el costat dels qui volen la ciutadania sorda, muda, cega.

Un referent per tantes persones que lluiten contra la injustícia, contra el racisme que discrimina, oprimeix, les persones que tenen la seva pell diferent de la blanca dels països del nord.

Un racisme que encara veiem ben arrelat en la mentalitat de tantes persones que poden començar la frase amb jo no som racista però els gitanos són... els xinesos són... els jueus són... els moros són... i afegeixen aquells tòpics tan injustos, tan falsos, que els racistes han escampat durant anys i anys en la societat.

I el masclisme, aquesta actitud que el patriarcat ha fet tan habitual, tan «normal», en les relacions humanes que trobam en les bromes, en els acudits, en les befes que es fan cap aquells que no són com ells mateixos, o que senten que els amenaça en la seva masculinitat entesa com a masclisme, l’home fort que domina la femella, que la vol submisa, obedient i a la vegada, amatent que no li amargui la vida amb males cares...

Masclisme, racisme, que mostren aquells supremacistes de la blancor de la seva pell, colonialistes, imperialistes, que trobaven molt bo a l’expresident dels EUA, Trump, que va promoure l’assalt al Congrés seu de la sobirania popular. Energúmens que vérem per la televisió, desfressats, armats, indignats. I que també trobem per aquí, dirigents de VOX que neguen el dret a existir al feminisme, acusant les feministes de tots els mals, inventant-se paraulotes com a femi-nazis...

Masclisme, racisme, que provoca tantes morts, tant dolor, tanta pèrdua de vides humanes, tanta tristor, tanta pena.

Acabam l’any amb pandèmia, amb moltes persones malaltes per la COVID19 i les seves variants, també persones amb altres malaltes que no troben l’atenció adient perquè la pandèmia col·lapsa els serveis sanitaris.

Arriben els darrers dies de l’any amb preocupació, per les dificultats que es veuen en el camí de la recuperació sanitària i econòmica. Per la decepció en el tímid retrocés a la reforma laboral del PP, del Sr. Rajoy, que tant ha perjudicat milers de treballadores i treballadors en la seva pèrdua de drets laborals, com un acomiadament ben remunerat. Una vegada més la patronal, els empresaris, han mostrat el llautó del seu afany avariciós que nega unes condicions laborals dignes i ben pagades.

Preocupació per la mala salut democràtica que pateix aquesta societat nostra, en llegir enquestes que donen un augment de les opcions d’extrema dreta. Mala salut democràtica quan sentim que no es valoren com cal els serveis públics, quan s’intenta furtar el pagament dels impostos perquè siguin, aquests, de més qualitat i més ben pagats els i les professionals que hi treballen.

I mentre, altres que tenen més responsabilitat pel fet d’ostentar la representació de l’Estat, es permeten el luxe de fer discursos buits de contingut, amagant les vergonyes de tenir un pare pels Emirats Àrabs, ja ni s’atreveix a repetir allò tan fals de la justícia es igual para todos...

Donem la benvinguda a l’any que comença, la setmana pròxima, amb l’optimisme que no cansa, que ens reforça en el compromís que hem de transformar aquesta societat, tan feble en salut, per fer-la més igualitària, més justa, més solidària i més alegre.