muy nuboso
  • Màx: 13°
  • Mín:
13°

Parlaré d’independència fins que siguem independents o desapareguem

Vivim en un món on tothom vol tenir la raó, la tenguin o no. Aquesta és la línia que se sol seguir en les tertúlies. Si hi assisteix un especialista, segons com intervé, se l’escolta i segons com i quan ocorre això n’hi ha que sense saber ni un borrall del tema que es tracta volen saber més que el científic que ha estat contractat a posta per poder tenir més informació objectiva sobre el tema que es tracta. Si la tertúlia és sobre el tema del cor, sembla que com més vida aperduada has tengut, més dret a saber sobre el tema tens. De totes maneres, aquí tots hi volen dir la seva, i n’amollen per divertir el personal. N’hi ha que es limiten a dir el que saben o a repetir el que els han contat i n’hi ha que doctoregen i els corregeixen a tots; són els que consideren que la resta de tertulians no saben res, o que no estan a la seva altura, els rectifiquen i els esmenen tot el que diuen, com si la seva paraula fos paraula d’una divinitat, d’aquelles que no s’equivoquen ni es poden equivocar. Això mateix els passa a molts de comentaristes que se senten convidats a la festa i que troben que qui escriu no sap què diu i que no en té ni idea, al contrari d’ells que ho saben tot. Neden dins l’abundància de coneixements i dins l’excel·lència. A vegades es neguen dins la piscina de la saviesa, però en aquest món que ens ha tocat viure, crec que hi cabem tots. N’hi ha que no pensen el mateix.

Avui vos contaré el que em va passar amb una persona coneguda, que em va plantejar una sèrie d’interrogants, només vos plarlaré de dos d’aquests interrogants. Em va demanar com així sempre parlava del tema de la independència dels catalans, si nosaltres no érem catalans ni volíem esser independents. I fins quan feia comptes escriure sobre aquest tema. No record l’ordre en què li vaig contestar, però li vaig dir. Per què no puc ser català jo i molta gent d’aquesta terra i per què hem de ser espanyols? Jo li vaig dir, com així ningú no es planteja ser espanyol i, en canvi, nosaltres hem de justificar que siguem catalans, quan la història, no la que ens han contada des d’Espanya, ens demostra la nostra catalanitat. Li vaig dir que no creia que li anàs enumerant les proves que demostraven que érem descendents de catalans, d’aquells que havien reconquerit aquesta terra als àrabs i que els havien tractat tan malament, res en comparació amb el que feien els espanyols a Amèrica. Després s’havia de continuar estudiant la repoblació i esbrinar d’on eren la majoria de pobladors d’aquesta terra, quan va ser despoblada per part dels conqueridors, que varen matar o varen fer fugir més del 90 % de la població que s’havia apoderat de les Illes. Després es podia continuar amb un estudi dels llinatges mallorquins, que gran part d’ells corresponien a indrets que es troben al Principat de Catalunya, que no hi havia Fernández, fills de Fernando, ni Hernández, fills d’Hernando, ni López, fills de Lope, ni Rodríguez, fills de Rodrigo. En canvi hi havia els Manresa, els Terrassa, els Mataró, els Lladó, els Creus, etc. Ja he apuntat en articles anteriors que Espanya és un país explotador i espoliador, que això ho va fer a Amèrica i ara ho fa als territoris que no formen part de la nació espanyola. Si Espanya es declaràs país plurinacional en podríem parlar, però Espanya només vol esser una, i no admet més nacions en el seu Estat. Per tant, les nacions diferents que continuen essent explotades i espoliades, amb acusacions de ser aquestes nacions les explotadores d’Espanya, no volen continuar estant sotmeses al jou del govern espanyol, i, per tant, volen independitzar-se. Fins quan escriuré sobre el tema, doncs fins que siguem independents o jo estigui impedit per causes de salut o de desaparició de la Terra.

Vaig passar a l’atac o al contraatac, com vulgueu, i li vaig demanar, i tu per què dius que ets espanyol? I em va contestar més o menys així: Perquè des que vaig néixer em varen dir que era espanyol, m’ho varen dir. I si vaig a l’estranger, és un orgull per a mi dir que som espanyol. Vàrem continuar conversant amicalment i ni un ni l’altre ens vàrem deixar convèncer. El temps dirà qui tenia raó i si és just que les coses tornin al seu lloc o han de quedar torçades i vinclades per a sempre. Jo li vaig assegurar que durant la nostra vida i més endavant la veritat suraria i acabaríem demanant la independència, fins i tot els que més odien aquesta paraula ara. Que així com la justícia europea havia donat finalment la raó a Valtònyc, que algun dia li correspondria donar-nos-la a nosaltres. Que era important que hi hagués sempre un grup nombrós o escàs, que la demanàs, i que aquest grup sempre existiria, perquè no hi pot haver tanta gent equivocada circulant pel món.

M’ha quedat en el tinter l’altra pregunta, l’exposaré i la contestaré en el proper article.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Claro que sí, guapi, fa 3 mesos

Claro que sí.
Hay que tener aficiones.

Valoració:0menosmas
Per una proclama de llibertat, fa 3 mesos

Les imposicions feixistes no ens aturaran en denunciar l´assetjament massiu que patim els catalans. Europa escolta el nostre clam de llibertat !

Valoració:1menosmas
Per El destí, fa 3 mesos

Molt bé, Lladonet, et recolzo totalment.
Ja ho digué en el 2003, el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes, l´insigne Antoni M. Badia i Margarit:
"...fa segles que el destí dels catalans és de lluitar per la llengua". I molts, com tu, seguim aquest destí.
Gràcies Joan !

Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente