algo de nubes
  • Màx: 20.5°
  • Mín: 11.28°
11°

Ja tenim aquí el setembre

Som a catorze de setembre d’enguany, ja ha començat el curs escolar, ja hem celebrat i commemorat la Diada de Catalunya, ja hem commemorat i recordat els onze de setembre que han marcat generacions, la de l’any 2001 amb l’esfondrament de les torres bessones de Nova York-EUA, que tantes morts provocà no només aquell dia, també milers de persones mortes durant vint anys de guerra a l’Afganistan. No oblidam mai un altre onze de setembre, de fa molts anys, que també marcà una generació, el de l’any 1973 i l’esfondrament del somni iniciat per Salvador Allende i la Unitat Popular xilena.

Ja som a la meitat del mes, quan les escoles i instituts han iniciat el curs, diferent d’altres anys, diferent del passat però amb moltes incògnites a resoldre encara. Ha passat la Diada, ha tornat la gent als carrers fent present els anhels d’un poble que se sent fort malgrat tota la repressió que ha patit i encara pateixen més de tres mil persones encausades per la justícia.

Començam un curs ple d’il·lusions i d’incògnites també. Com anirà evolucionant la pandèmia sanitària? Com afectarà el retorn a una certa normalitat? Hem après la lliçó? Recordeu que l’any passat per aquestes dates pensàvem que la tornada al curs escolar seria difícil, semipresencial, semivirtual... No sabíem com evolucionaria la transmissió del virus en els espais tancats de la restauració, de l’oci nocturn, de l’hoteleria...

Hem vist símptomes preocupants d’aquesta nova-vella normalitat. Per exemple, s’ha revitalitzat l’individualisme més agosarat quan es mostren actituds antivacunes posant la llibertat de la persona per damunt del benestar col·lectiu. Sense vergonya, argumentant que sóc lliure de fer el que vulgui amb el meu cos… com si visqués en una bombolla, aïllat d’altres persones, sense conviure als carrers, a la feina, a la casa, a qui puc transmetre el virus, sense voler, diran, jo no ho sabia...

Hem vist símptomes d’individualisme exacerbat quan s’exigeix als representants polítics accions que accelerin la tornada a la «normalitat» de fa dos anys, sense mesures sanitàries, per retornar al guany econòmic sense tenir present la nova realitat que ens ha duit la pandèmia sanitària, demanant l’ampliació de l’aeroport per venir més i més turistes, obertura sense restriccions de tots els espais lúdics, com si la pandèmia no continués omplint llits d’hospitals, d’unitats de cures intensives, com si no afectés de cada vegada a persones més joves.

Aquells dies, setmanes, mesos de l’any 2020 quan sortíem a aplaudir als professionals de la salut, de la neteja, dels serveis essencials, semblava que la solidaritat s’instal·lava en la mentalitat de la ciutadania. Aquells missatges de les autoritats: és la teva responsabilitat, nosaltres posem els mitjans però tu has de ser conseqüent... Molta gent els va interpretar com més individualisme, més faig el que vull perquè puc, o, fot qui fot i visca el rei... En una paraula allò de jo pag els impostos i per tant puc fer el que vull que massa vegades s’ha sentit en discussions a finestretes dels centres de salut, o d’oficines administratives públiques.

Veiem molts mals símptomes, ho hem de dir clarament. Ens consola pensar que també hi ha moltes il·lusions, ganes de fer feina, professionalitat i eficàcia, no tan sols en les persones que comencen el curs en tots els àmbits, també en molts joves que han entès allò de la coresponsabilitat, de la cooperació, de la solidaritat cap a qui res té.

Comencem el curs escolar i polític carregades de seriositat, solidaritat, i d’il·lusió, que com la salut, mai cansa.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.