No és molt difícil d’entendre, l’Estat espanyol és plurilingüe, un territori on conviuen quatre, cinc, llengües reconegudes, el castellà, el gallec, l’euskera, el català. I encara més el bable a Astúries. Una realitat que s’hauria d’aprendre des de l’escola primària fins a la universitària, per tant, aquelles persones, aquells professionals que es veuen obligats o perquè ho trien lliurement viure a un indret on coexisteixen dues llengües oficials, han de conèixer i respectar ambdues.

És molt senzill, volem igualtat de condicions a l’hora d’emprar una de les llengües que coneixem i que la llei, la normativa, ens diu que hi tenim tot el dret. Però resulta que no és així en l’àmbit sanitari, tal com s’ha conegut recentment. Actituds tancades com respondre amb agressivitat me hable en español!, per part de persones ignorants, malgrat que hagin superat una carrera universitària, i potser fins i tot una oposició a un lloc de feina, mostren ben clarament com l’espanyolisme més ranci, més carpetovetònic, ha arrelat en la mentalitat d’aquelles persones que han viscut, estudiat, en un territori monolingüe.

Sabem que a aquestes mateixes persones no els passaria pel cap anar a fer feina a Gran Bretanya, moltes infermeres i metges hi han hagut d’anar, sense aprendre l’anglès, obligatori per exercir la seva tasca. O a França, igualment, com conec joves infermeres treballant a París, o a Toulouse. Diuen, és que van a un país estranger, i aquí som a Espanya! Cert, d’aquí la seva ignorància, es traslladen a una altra Comunitat Autònoma i ni coneixen o ni volen saber, si aquesta té una llengua oficial reconeguda per una llei orgànica, com són els Estatuts d’Autonomia.

Demanem respecte, només. Respecte que significa saber on has anat a fer feina, conèixer quina realitat et trobaràs,i per damunt de tot, si davant teu tens una persona que et necessita i s’expressa millor en una llengua que no coneixes, respecte per damunt de tot, pensa que és ella la pacient, demana una persona que et tradueixi, i demana disculpes per la teva ignorància. Hi ha ofertes de classes de llengua catalana, per a persones adultes, segur que hi ha horaris flexibles per a professionals, i fins i tot, n’hi haurà online.

Les Illes Balears som terra d’acollida, en aquests darrers anys hem vist com augmentava la nostra població de manera espectacular. Han vingut persones de molts indrets del món, també d’altres llocs de la península, han decidit ser mallorquins, mallorquines, viure i treballar aquí. Sabem que contribueixen a enriquir-nos, no només des de l’economia amb el seu treball, també en la cultura amb la seva diversitat, contribueixen a fer-nos una societat més respectuosa en general.

Per tot això s’entenen menys les actituds de qui menysté la nostra llengua a l’hora de comunicar-se sigui a la consulta d’infermeria, mèdica, sigui darrere un taulell d’una botiga o una resposta telefònica.

En un sistema globalitzat té més importància que mai l’arrelament al lloc on vius, pensa globalment i actua localment.

Finalment no puc deixar d’esmentar l’enhorabona a les responsables de l’Oficina dels drets lingüístics per la seva fermesa davant actituds tèbies d’altres responsables institucionals, en aquest cas de la Conselleria de Salut. No cal llevar importància pel nombre de denúncies que han arribat, en canvi sí que han de mostrar una preocupació per solucionar el problema, saber quants professionals són ignorants i oferir-los l’aprenentatge en la llengua catalana que els demana el nostre Estatut d’Autonomia.

Les persones que treballen amb persones han de ser especialment curoses en les relacions, sempre amb respecte, el tracte sigui amb infants, joves, persones majors, pacients, clients, administrats... Tan senzill i fàcil com això.