algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
18°

De Son Llull a Son Xeripa

A principis del segle XVII es consolida i generalitza el ‘Son’ (açò d’en) com a partícula toponímica per designar les possessions, seguit del llinatge, valgui la redundància, de qui posseeix la possessió. És un fenomen general a Mallorca, minoritari a Menorca i excepcional a Eivissa.

Tot i els esforços inenarrables, i més, que fa la noblesa per mantenir ses possessions dins la família adesiara el sistema falla, principalment per problemes en la línia successòria o per fallides econòmiques, aleshores la possessió canvia de propietari (que a Mallorca és ‘es senyor’, mentre que ‘l’amo’ és qui hi fa feina), però rarament canviarà el topònim un cop consolidat com a tal. Per exemple, Son Sureda i Son Verí de Marratxí varen mantenir el mateix llinatge els segles gloriosos, mentre Son Anglada, després dels Anglada passaria als Berga i després als Quint, però el topònim primer no s’immuta, i encara després esdevé en part una barriada de Palma i encara manté el topònim, que ja es d’agrair, vist el que ha passat a les zones turístiques i a no poques barriades: Sant Josep era Son Coc, Reis Catòlics era Son Real i Son Nadal...

En el cas de Bendinat, on no cal el ‘son’ perquè ja ens va anar bé el topònim àrab, els propietaris van canviant: Burgues, Sales, Marquès de la Romana, Despuig... una bona mostra de les Nou Cases que es repeteix en moltes altres possessions, fins que col·lapsen. Actualment Bendinat sembla esser d’una (altra) fundació críptica.

En aquella societat neo feudal res no s’immuta fins a mitjan segle XIX. A Europa ja han passat coses, principalment la revolució industrial, de la que per força ens n’han d’arribar els esquitxos, a pesar de patir un reis tan repugnants com Ferran VII, més partidari de continuar amb la Inquisició i altres costums medievals. El sistema econòmic va canviant: l’aristocràcia que sempre ha viscut de rendes ha entrat a la darrera fase, mentre una nova burgesia d’emprenedors, industrials, comercials i professionals liberals s’aniran enriquint, i aniran comprant les possessions a mesura que els nobles es van arruïnant.

Per Calvià apareixen noves possessions, o ves a saber què són: Son Pillo, Son Salero, Son Caliu... El que és evident és que ja no són pròcers de les Nou Cases. En una altra ocasió comentava que “Son Queliu” podria esser ben bé conseqüència de “Can Quelet”, que devia esser la pròxima estació de la diligència a la carretera d’Andratx, però en aquests casos sol guanyar la llegenda (el referent de ‘Son Caliu’ seria que la gent s’hi aturava ‘a fer un caliu’, metàfora de fumar). En qualsevol cas ja som al “Son-de-conya” que és un punt d’inflexió i ens du a un tema tan estrany que no sé si ningú l’ha abordat, que és la toponímia irònica, segurament perquè hi ha molt poc que pelar.

Una altra conseqüència del canvi social és que “s’inventa” la segona residència per als nous rics, que fins aleshores només tenien la casa familiar dins la Palma encara emmurallada. La primera urbanització, si més no la més famosa, va esser Son Llull, que tot i tenir un nom ben il·lustre, tant que se la va relacionar amb la família del Beat, no va acabar de fer el pes als nous estadants, o més probablement als veïns envejosos d’aquella nova situació, i varen començar a anomenar-lo ‘Son Rapinya’, que té dues etimologies vulgars: la més estesa és que tractant-se d’habitatges de cap de setmana, entre i entre feia bon entrar a ‘rapinyar’; l’altra és que per fer duros hom suposa que no n’hi ha prou de fer un bon jornal, cal “rapinyar” (“Qui no roba no du roba”, deien).

Després hi hagué problemes d’aigua, ja que els que en tudaven s’havien multiplicat, aleshores també li deien ‘Son Sec’, que podria esser una altra anècdota, però s’ha perpetuat en un carrer. El ‘Son Llull’ també, in extremis, es va posar de nom a un carrer. Com a possessió ja no ho recordava gairebé ningú, pareix esser que les cases eren on es varen “inventar” els habitatges adosats (foto de capçalera).

Tot just després, sinó al mateix temps, s’urbanitzava una possessió veïna: Son Serra, que arribava al camí de la Vileta. A l’altra banda d’aquest camí hi havia un altre Son Llull, que també es va urbanitzar, però en aquest cas pensant en habitatges més modestos per als proletaris, que també proliferen en aquesta nova època, mentre Son Serra i Son Rapinya agafen prestigi com a segona residència. Aleshores ‘feia senyor’ passar l’estiu a Son Serra. Segurament per això els de Son Llull s’estimaren més dir que allò també era Son Serra i aquest segon Son Llull també desapareix del mapa.

Pel carrer del Turc (que no diguin que no som generosos amb això de repartir noms de carrer) també hi ha “Son Xeripa”... i tanta! Varen comprar un trast a Son Llull, poden bravejar que estiuegen com uns senyors a Son Serra i, a damunt, tenen vistes a Can Valero.

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Llofriu, fa 15 dies

'obrigado'

Valoració:0menosmas
Per Toni F, fa 19 dies

Mestre Pere, frueixo molt llegint tot el que escriviu. Els vostres articles són amens i culturalment molt enriquidors, és una sort haver-los trobat aquí. Gràcies.

Valoració:6menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente

Comenta

* Camps obligatoris