Aquest cap de setmana proppassat a un diari local apareixia la notícia sobre el control dels preus del lloguer de pisos, en el sentit que era un acord del govern central PSOE-UP per als Pressupostos d’enguany i deu mesos després, encara no s’havien posat les bases per a dur-lo a terme.

Aquestes eren, en tres mesos projecte de llei d’habitatge al Consell de Ministres, i un mes més tard arribaria al Congrés. El text de l’acord era ambigu: «Se estableceran mecanismos de contención, o eventualmente bajada de los precios tanto de los nuevos contratos como de los contratos existentes».

Mentre canvis al govern, el Vicepresident Iglesias abandona el seu càrrec i també la política activa. Es canvia el ministre socialista Àbalos, nova dirigent d’Unidas Podemos Ione Belarra, nova ministra d’habitatge,Raquel Sánchez Jiménez exbatlessa de Gavà. Deia la informació que amb els canvis i la presa de contactes amb les responsabilitats, afegit al període estiuenc, es constata la paralització.

Si feis una recerca veureu que a Berlín s’ha regulat, a Itàlia, a París, a Copenhaguen, a Londres... amb normativa diversa, pendent de revisar en els pròxims anys, i de fet, en un context immobiliari molt divers també.

Que fos una condició per poder aprovar el projecte de PGE 2021 demostra per una banda la voluntat dels i les ministres d’Unidas Podemos per donar sortida a un problema que pateix una gran part de la societat, i per l’altra les dificultats objectives per estirar cap a iniciatives d’esquerres als dirigents estatals del PSOE.

Tan difícil és cercar solucions al problema de l’habitatge, dels lloguers excessius, com han pogut fer ciutats i països europeus? Voleu dir que no hi ha economistes, tècnics, professionals de la branca que sigui, que puguin redactar una llei d’habitatge que posi fre als abusos en els preus? Vivim en un sistema capitalista, és cert, depredador del territori, del planeta, així i tot, hi ha hagut accions polítiques d’esquerres, ecologistes, valentes que han plantat cara als Fons Voltors, a la gran Banca, als especuladors.

El govern de l’Estat té suficients suports a les Corts per plantejar una llei que pugui ser exemple per altres països, que sigui cobertura legal a les iniciatives municipals que puguin plantejar polítiques valentes d’habitatge, de treure al mercat a preus raonables pisos i pisos buits en mans de la banca o dels Fons Voltors.

Que la dreta i l’extrema dreta cridin defensant la «sacrosanta» propietat privada, ja ho podem preveure i esperar. Amb virulència. Però una bona política de comunicació, informant la ciutadania de la realitat del mercat immobiliari, qui són els propietaris, assenyalant les agències bancàries que tenen un gran volum de pisos buits, que es van deteriorant, acompanyat de mesures de contenció dels preus, o baixada, es guanyarien el suport de la ciutadania. I a més donaria solució a molts problemes dramàtics de famílies que no poden tenir un sostre digne.

Sé cert que pensau que som ingènua, que ho veig molt fàcil. No us ho cregueu. Conec les dificultats objectives d’emprendre polítiques audaces, d’esquerres, ecologistes, que tinguin com a objectiu les persones i el seu benestar i no la riquesa a curt termini, o l’acontentament dels amics i coneguts que tenen parc de pisos, que tenen tentacles ocults per pressionar a tort i a dret. D’això en van plenes les sèries televisives i reflecteixen massa vegades la realitat.

Però així i tot, perquè no ser més valents i agosarats, perquè no fer com han fet altres ciutats i països del nostre entorn? Ja sabem massa bé què són les dretes conservadores, carques, que només miren cap a l’interès dels seus amics i del propi, sense embuts.

Les esquerres, amb tota la seva diversitat, han de tenir presents a qui s’enfronten quan plantegen mesures com aquesta, sabem de la força que poden mostrar aquells que vegin els seus guanys en perill, usaran els mitjans de comunicació, les xarxes socials, fins i tot campanyes de desprestigi de les accions anunciades.

Però també hi ha l’altra part, la força de la ciutadania organitzada a través de les associacions de veïns i veïnes, de plataformes com PAH, d’entitats socials diverses, sindicats, que farien costat a les mesures plantejades si se’ls demana la col·laboració, la participació, la complicitat, en la defensa d’aquestes polítiques enfront dels especuladors.

No només ha de ser el debat al Parlament de la normativa, de la llei, ha d’anar acompanyat de la voluntat ferma d’apel·lar a la ciutadania per a la seva defensa, a través dels partits polítics, de les organitzacions socials, de la ciutadania i els seus representants.

En una paraula, ser conscients que hem de superar l’individualisme tan lloat i arrelat i promoure la consciència ciutadana del bé comú per damunt del guany immediat.