El desastre de l'Afganistan, paraula d'Arcadi

La invasió estatunidenca d'Afganistan, la consegüent guerra, la política sobre aquest affair de la UE i dels seus estats membres, la impotència de les institucions internacionals, la inutilitat de l'OTAN... tot plegat no ha sigut una altra cosa que l'externalització de fronteres perquè la gent mori lluny de les costes i de les consciències occidentals. Un gegantí i cruel "Not In My Back Yard" [No al meu pati posterior] (NIMBY). És part de la lògica capitalista de les societats de l'externalització, és a dir, el nostre benestar a costa de l'empobriment del sud global. És consubstancial amb una globalització que no considera els Drets Humans un codi ètic d'obligat compliment. Amb prou feines són considerats una mena de Responsabilitat Social Cooperativa a l'estil Florentino Pérez.

Més enllà que la victòria dels talibans tingui repercussions geoestratègiques en aquella zona del món, com ara el reforçament de règims especialment autoritaris, o nues i crues dictadures (Pakistan, Xina, Rússia, Turquia), qui realment fa anys i panys que hi guanya és allò que l'Arcadi Oliveres -a "Paraules d'Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar". Angle Editorial, 2021)- anomena "el complex militar industrial [que] no seria altra cosa que la connivència d'interessos d'aquells que d'una o altra manera tenen a guanyar amb la despesa militar".

En qualsevol cas, ara mateix, insistesc, màxima solidaritat, empatia i compromís amb les persones directament i indirectament amenaçades pels talibans. Com ens recorda l'Arcadi en el seu llibre, gairebé pòstum, ja ho deia en Xirinacs: "Nosaltres no som neutrals per ser contraris a la guerra; nosaltres estem a favor dels oprimits, siguin del color que siguin".