algo de nubes
  • Màx: 13°
  • Mín: -2°
-2°

Res ni ningú

Aquests breus comentaris sobre literatura, art, religió i filosofia, van adreçats als lectors que com jo no saben res de res. És a dir, a tota l’espècie humana. He dit moltes vegades que no sé res, i és ben cert. Com més ho penso, més ho crec. Més ho veig. Al mateix temps també veig que, en aquesta situació de gat vell i experimentat, s’hi troba tothom. En sigui conscient o no. Ni tan sols els més destacats científics humanistes no saben res. Sòcrates ja ho va manifestar de manera rotunda. Qui pot saber res si ell no sabia res? Ni Montaigne no sabia res! Ni Diògenes, ni Epíctet, ni Demòcrit! Ni Thomas More, ni Erasme de Rotterdam, ni Sant Pere ni Sant Pau no sabien res de res! Jesucrist? Sabia res Jesucrist? No devia saber res, perquè tot ho deixava en les mans i en la voluntat del Pare. “Pare, que es faci la vostra voluntat, perquè jo no sé què fer, no sé per on tirar! En les vostres mans encomano el meu esperit!” Era el millor que podia fer, deixar-se anar en les mans del qui sap perquè nosaltres no sabem res. Em costa molt dir el que dic, però és el que sento. El que jo sento. Jo! És que existeix alguna cosa més al món que jo? Ni jo mateix sé si existeixo!

Què és aquesta colossal incertesa? Com m’atreveixo, doncs, a escriure res? Tampoc no ho sé. No ho sé! M’entretinc. Em diverteixo. Abans em posava molt neguitós quan comprovava que no sabia res, però ara em diverteixo. Què divertit no saber res! Què còmode! Com que no sé res, puc fer, dir i escriure tot el que sigui. Tanmateix, res de tot el que faig, dic o escric es pot verificar en absolut, de què m’he de preocupar? Endavant! M’ho passo bé: i d’això és del que es tracta. Passar-m’ho bé. Passar-nos-ho bé. Jo m’ho passo bé, tu t’ho passes bé, ell s’ho passa bé: què més volem?

Ja que no sabem res, sembla que tot ens està permès. Per exemple, perquè no escapolir-nos amb la dona del nostre germà, o perquè no apropiar-nos de la caixa fort del nostre millor amic? Deixem les consideracions morals i socials i visquem irresponsablement. Com que no sabem res, se’ns concedeix qualsevol capbuitada. Qui ha fet les consideracions morals? Qui ha establert les convencions socials? Nosaltres, els homes. Però, de què serveixen, quina garantia tenen totes aquestes consideracions i totes aquestes convencions si estan fetes per individus ignorants i impunes que ni tan sols saben si existeixen?

No sé si ho vaig viure o si només m’ho vaig imagina cr. O si m’ho vaig inventar. Com que no sé res, és així: no ho sé. Quan jo tenia 13 anys vaig presenciar com una colla de jovenetes un poc més grans que jo, de 14 o 15, despullaven a la força una noia de la meva edat que jo coneixia de tota la vida. Ella es resistia. Però no va servir de res. La despullaren completament. Es va quedar totalment nua. Li havien tret el vestit i tota la roba interior. Uns als altres es llançaven les bragues amb grans riallades i fent befa de la noia despullada que es tapava com podia, amb les mans i els braços, les parts més íntimes del seu cos. La bretolada va durar uns tres o quatre minuts llarguíssims. Més per ella que per ningú. I per mi també, que ho observava tot des d’una certa distància. No la tocaren. No hi va haver cap mena de violència física: només burles i riotes grotesques. Finalment li llançaren el vestit i les bragues als seus peus i fugiren corrents. La deixaren sola i desvalguda, ajaguda a terra i plorant. Jo ho havia contemplat tot a uns deu o dotze metres d’on havia quedat ella estesa. Tremolava. Jo, tremolava. I ella també. No vaig saber com havia d’actuar. Tant ella com els seus agressors sabien que jo ho havia estat observant tot en silenci, sense moure un dit ni fer res.

Quan ella es va aixecar de terra va recollir la seva roba i, sense vestir-se, es va posar a córrer cap a casa seva. Jo sabia on vivia, molt a prop d’on havia succeït tot. La vaig seguir amb la mirada fins que va entrar, perdent-la de vista. Jo no vaig reaccionar fins que va començar a fer fosca. Després vaig abandonar aquell indret i em vaig dirigir a ca meva. No vaig dir res a ningú. Fins al dia d’avui he callat. Però no he oblidat mai aquella lamentable escena, tan llastimosa.

No vaig fer res per ajudar na Praxedis. Perquè la noia es deia Praxedis, encara que nosaltres li dèiem Pixeris. No vaig fer res per ajudar-la, per dues raons: no estava preparat, ni tenia el coratge suficient, per enfrontar-me a aquella manada de bergants, i també intuïa que la meva intervenció estava condemnada al fracàs. Encara que sempre em quedarà el dubte de saber què hauria passat si jo m’hagués fet visible i els hagués reprovat la seva conducta. Les coses passen com han de passar i, en el fons, nosaltres no hi podem fer res encara que pensem que sí.

El que sí sé és que na Pixeris i jo ens hem anat veient durant aquests anys que hem seguit vivint no gaire lluny un de l’altre. Però mai, mai, mai hem parlat d’aquella incidència tan desagradable. La nostra relació ha estat sempre molt cordial i hem actuat com si res de tot allò hagués passat. Potser no va passar realment. Però jo no ho he oblidat ni crec oblidar-ho mai, i més ara que ho he posat per escrit. Per molt que no puc dir si aquells fets foren reals o onírics. La meva dedicació a la lectura i a la creació literària m’ha fet viure sempre entre la realitat i la ficció, i per aquest motiu no sé mai si em trobo en un món o en un altre. El que sí sé és que, tant si és un somni com si toco de peus a terra, totes les meves experiències són sempre i només meves i mentals. Mentals i úniques. Absolutament individuals. Ningú més que jo les pot rebatre. Ningú no pot entrar dins la meva ment per esbrinar què hi ha, ni jo puc entrar dins la ment d’un altre per espigolar les seves exuberants i sinuoses cabòries.

La meva ment, si ningú pot provar-me el contrari, és la meva identitat més íntima. Res ni ningú pot contradir-me. Perquè no hi ha ningú que me la pugui objectar ni negar. Res pot oposar-se a ella. Res. Perquè, al mateix temps, la ment, la meva, no és res i ho és tot. Encara que no ho sapiguem explicitar. Però cal esforçar-nos per poder expressar-ho algun dia. Després d’aquesta llarga experiència personal del no res, de no saber ni de ser res, s’ha convertit en un exercici lúdic i de diversió. Ho dic de debò: em diverteix no saber si sé o no sé, o si soc o no soc. M’ha encomanat un sentit de l’humor més intel·ligent i elevat i una eufòria creativa molt prolífica i pletòrica. Deu ser allò de que no hi ha mal que cent anys duri.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.